Avui ben pocs se’n recorden perquè d’això fa més de 60 anys. Ni tan sols Eudald Guillamet, que en tenia deu i en conserva, diu, una vaguíssima imatge. Però durant 382 dels seus 445 anys d’història la façana de Casa de la Vall va lluir un magnífic arrebossat. No ens ha de sorprendre, perquè era l’habitual en les esglésies i capelles –que a més es pintaven– i també a qualsevol edifici de certa entitat, tant públic com privat. Els que s’ho podien permetre, per resumir. Era un signe d’estatus, a la vegada que tenia una clara funcionalitat que no era altra que aïllar l’edifici i protegir-lo del fred i de la calor. Tan sols les cases humils es deixaven amb la pedra vista. I precisament per això, si avui Casa de la Vall llueix aquesta rústica façana és perquè el 1962 els arquitectes catalans que en van dirigir la reforma –Ros de Ramis i Josep Caneda– estaven imbuïts de la moda alpina del moment, que prescrivia la pedra vista per a l’arquitectura de muntanya.

No va ser l’eliminació de l’arrebossat històric de la façana l’única llicència que es van permetre Ramis i Caneda. També hi van afegir la filera de finestrons de la planta baixa, la porta posterior, que sembla que hi hagi sigut tota la vida però que és nova, la segona tronera i el voladís, abans gairebé testimonial. És per tant lògic que quan Guillamet i Enric Dilmé, que dirigeix la reforma actual, es van plantejar la intervenció sorgís el dilema sobre elements avui idiosincràtics però totalment apòcrifs de Casa de la Vall. El debat va existir, admet Guillamet, però la consigna estava clara des del primer moment: la façana no es tornaria a arrebossar. Tampoc s’eliminaria la tronera, ni molt menys la renglera inferior de finestrons, aquests dos últims elements un clar tribut a la tirania de la simetria.

Un intueix el dilema interior que devia torturar un professional de la restauració amb la trajectòria de Fuillamet: “Després de 60 anys, la imatge que tots tenim de Casa de la Vall és amb la pedra vista. El debat és interessantíssim, perquè respectant la fesomia actual, fruit de la reforma del 1962, en el fons estem validant un fals històric, la imatge falsa de Casa de la Vall que els autors de la reforma van inventar el 1962. És interessantíssim, insisteixo, reflexionar com hem elevat a la categoria d’icònica una imatge que en el fons és quasi d’abans-d’ahir, perquè Casa de la Vall ha estat molt més anys arrebossada (382) que amb la pedra vista (63)”. El dilema, i el debat, reprodueix el que va generar la reconstrucció del campanar de Sant Vicenç d’Enclar, on d’altra banda sí que s’havien conservat fragments de l’arrebossat original que es van replicar en la reconstrucció. Però es va descartar aleshores arrebossar la resta de la façana amb els mateixos arguments que ara s’ha optat per deixar la pedra vista: perquè la imatge que en tenim avui, amb la que ens identifiquem, és la que tenia abans d’ensorrar-se, el Nadal del 2019. I no es pot menystenir la identitat que generen i que projecten monuments emblemàtics com Casa de la Vall o Sant Vicenç.

Però atenció, que la pedra vista hagi tornat a vèncer avui, com ho va fer el 1962, no va a missa. Ho adverteix el mateix Guillamet: “Nosaltres ens hem limitat a conservar-ho tal com ho hem rebut, però aquest debat, no en tinguem cap dubte, se’l tornaran a plantejar les generacions futures i enlloc està escrit que hagi de ser per sempre més així.” I somriu. De fet, no costa gaire intuir que allà al fons del seu cap, el meu amic Eudald espera que un Guillamet del futur li restitueixi a Casa de la Vall l’arrebossat original i corregeixi el fals històric que hem heretat.

I saben què? Jo també.