El ‘dire’ fa memòria

Enric Castellet passa revista a ‘Un recorregut de dotze anys per la història de la ràdio i la televisió públiques’ a la seva etapa a RTVA.

Al gener farà deu anys que Enric Castellet va cessar com a director d’RTVA. Temps suficient per digerir els moments bons i també els dolents de la seva considerable trajectòria al capdavant de la ràdio i la televisió públiques: dotze anys dividits en dues etapes, del 1995 al 2005, i del 2008 al 2010 que ha destil·lat en un volum que el 10 de juny arriba a les llibreries. No es tractava de passar comptes, adverteix, ni de reivindicar el seu pas pels despatxos de la Baixada del Molí, sinó que “no es perdés ni quedés relegada al fons d’un calaix un grapat d’anècdotes, informacions i situacions rellevants per a la història de la radiodifusió que bona part dels ciutadans desconeix”. Vegem si se'n surt.

Ningú millor que Castellet, probablement, per fer-ne memòria, perquè ell va ser l’home a qui Marc Forné va encarregar de posar en marxa la tele pública. Això va ser l’agost del 1995. El 4 de desembre, tan sols quatre mesos després, Ramon Font presentava l’informatiu amb què van començar les emissions regulars. Va ser un petit miracle, diu Castellet. El primer plató s’ubicava a l’avinguda Riberaygua de la capital. El trasllat a la seu actual, a Baixada del Molí, no es va materialitzar fins al 20 de gener del 1997, en una operació que va ser fortament criticada per l’oposició: “Pretenien que es construís un edifici de nova planta en uns terrenys propietat del Govern per estalviar el lloguer que es pagava a Baixada del Molí. El cert és que per resoldre el contracte, que havia firmat el 1990 el govern d’Òscar Ribas, en el primer intent de crear una televisió pública, hauria comportat reconstruir les instal·lacions de l’antic BB Club, i tot plegat hauria sigut encara molt més onerós”.

Si tot plegat va arribar a bon port, diu, va ser gràcies a la “mà esquerra” del mateix Forné, el primer dels tres primers caps de Govern amb qui va haver de lidiar. El segon va ser Albert Pintat, que el va repescar el 2008. I l’últim, Jaume Bartumeu: “Vam tenir una relació correcta, i quan vaig tenir clar que no era el perfil que volien, vaig presentar la dimissió. Ens vam entendre de seguida”. Consignes? “Alguna sí que n’hi va haver. M’imagino que és una temptació inevitable en els que manen. Trucaven molt polítics i et suggerien coses, i quan els feies veure que les coses no anaven així, més d’un m’havia girat la cara durant mesos. Sempre els deia: ‘Si no esteu contents amb mi, aquí teniu les claus, marxo demà mateix’. Vaig durar dotze anys”. Aquesta resiliència no li va evitar que RTVA fos en els seus temps batejada amb el sobrenom de Tele Forné: “Home, els deia jo, el president del consell d’administració d’RTVA és el cap de Govern, i per tant és lògic que sigui amb ell amb qui tracto de la bona o mala marxa de la casa. Si no us agrada, canvieu la llei.”

Entre les fites dels seus mandats posa la primera de totes les llargues gestions que van acabar amb l’extensió del senyal d’ RTVA a la Cerdanya i l’Alt Ugrell, “fins a Organyà”, el 2003, l’ingrés a la Unió Europea de Radiodifusió, pas previ per debutar al festival d’Eurovisió, i el projecte de produir un programa que s’emetés via satèl·lit a tots els petits estats d’Europa així com el mig centenar d’espais de producció pròpia que van tirar endavant mentre ell dirigia RTVA. En cita mitja dotzena: De la Seca a la Meca, amb Alfred Llahí; Perfils, amb Ramon Font; Massa jove per ser gran, amb Laura Rossell; Portes endins, amb Òscar Armengol; Parlem com cal, amb Ferran Costa, i Molt personal, amb Joan Anton Rechi.

De tot això no en queda ni rastre, diu. El que més li dol és la “inexistència” de programes propis més enllà dels informatius, “que pràcticament és l’únic que veig”: “Ara omplen la graella amb les reposicions d’espais de fa 10, 15 anys. És una llàstima”. Com ho és, remata, la indiferència pel català: “Si se’ns colava una paraula en castellà, de seguida rebíem la trucadeta de Política Lingüística. Avui hi ha entrevistes en castellà i en anglès, i fins i tot un programa en francès. Això era impensable.” La tele ha perdut, conclou, la funció d’eina de cohesió social i d’integració dels residents de parla no catalana amb què va ser concebuda, “i em fa l’efecte que és l’última de les preocupacions del Govern. Els resultats salten a la vista”. Paraula del dire. I no havia vingut a passar comptes...

“La promoció que comportava Eurovisió era impagable: marxar-ne va ser un error”

Eurovisió és probablement el moment culminant de l’etapa de Castellet al capdavant d’RTVA. Una història que arrenca el 10 de maig del 2004 a Istanbul, amb aquell Jugarem a estimar-nos de Marta Roure, i que conclou un lustre després, el 13 de maig del 2009 amb La teva decisió, de Susanne Georgi. Entremig, recordin, van desfilar pel festival Marian van de Waal (La mirada interior), Jenny (Sense tu), Anonymous (Salvem el món) i, aix, Gisela (Casanova). La decisió de liquidar l’aventura eurovisiva la va prendre Albert Pintat i per motius estrictament pressupostaris, diu, i encara avui Castellet considera que va ser un error clamorós. Els 300.000 euros que costava, clau en mà, participar en el festival era una inversió probablement considerable però que tenia uns altíssims retorns que en compensaven de llarg el cost: “El 2009, el nostre últim any, el festival va tenir una audiència de 122 milions d’espectadors i s’hi van acreditar prop de 3.000 periodistes internacionals. La promoció que comportava participar-hi era impagable.” L’executiu de Pintat no ho va veure així, i és cert que la crisi econòmica que havia començat a ensenyar la poteta el 2008 tampoc no hi va ajudar gaire.

Ingerències polítiques de banda, Castellet conserva també un amarg record de la seva relació amb la “premsa”, així, en general. No repassa a Un recorregut de dotze anys... episodis com la querella contra Noemí Rodríguez i Gualbert Osorio que va interposar (i que va perdre) a compte d’un editorial on la periodista li recriminava la supressió del programa Aigua clara, però sí que lamenta la “lupa” que, diu, els mitjans van posar sobre la seva gestió al capdavant d’RTVA: “Qualsevol cosa que deia o feia sortia l’endemà al diari. Sempre vaig trobar a faltar l’existència d’un col·legi professional amb un codi deontològic clar. I el cas és que encara no existeix.”