El cas va ser sonat: el director Asghar Farhadi competia a l’última edició dels Oscars amb El viajante. Però hi havia un problema: Farhadi és iranià i, per tant, no podia assistir a la cerimònia pel vet de Trump que prohibia l’entrada als EUA de ciutadans de sis països musulmans. L’ocurrència presidencial va ser finalment tombada per la justícia, així que Farhadi podria haver anat a Los Angeles. Però va dir que no i es va quedar a casa. I resulta que El viajante va guanyar, en un sensacional cas de justícia poètica. O més aviat cinematogràfica.

Doncs serà precisament Farhadi qui obrirà amb El viajante la temporada del Cineclub de les Valls, dimecres al Comunal. Diu el crític Carlos Boyero que no ens hem d’esperar una pel·lícula genial com va ser Nader y Simin, però que El viajante insisteix en els temes clàssics del director: el tortuós final de les parelles de llarg recorregut. En aquesta ocasió, a compte de dos intèrprets embarcats en una funció de Muerte de un viajante, d’Ar­thur Miller –d’aquí el títol–, i que entren en barrina quan s’han de mudar a un nou pis. L’enèsima crònica d’un fracàs matrimonial que acaba com el rosari de l’aurora, així que si l’espectador es troba en hores baixes, millor que s’ho pensi dues vegades.

La programació es completa amb El otro lado de la esperanza, del finlandès Aki Kaurismäki (20 de setembre); Les démons, del canadenc Philippe Lesage (27 de setembre); Rosalie Blum, del francès Julien Rappeneau (4 d’octubre); Aquarius (Doña Clara), del brasiler Kleber Mendonça (11 d’octubre); Everybody Wants Some!, del nord-americà Richard Linklater (25 d’octubre); Tots els governs menteixen, del també nord-americà Fred Peabody (8 de novembre); No sé decir adiós, de l’espanyol Lino Escalera (15 de novembre); Bar Bahar, de l’israelià Maysaloun Hamoud (22 de novembre); Lady Macbeth, del britànic William Oldroyd (6 de desembre), i Locas de alegría, de l’italià Paolo Virzi (13 de desembre).