El neó és el cordó umbilical que ens uneix al passat gloriós del festival, quan desfilaven per Escaldes les patums de l’univers sencer i ens pensàvem que era el més normal del món. I no ho era. Ara ho sabem, perquè ens hem tornat més terrenals. Més humils, també. Però aprendrem així a valorar el privilegi que és veure una llegenda del jazz europeu com Michel Portal comparèixer a l’escenari del Prat del Roure amb els seus 87 anys al sarróp Amb el neó mític al darrere, el mateix davant del qual van tocar Ray Charles, Paquito D’Rivera, Wynton Marsalis, Tito Puente, Oscar Peterson, Manhattan Transfer, Chick Corea, Al Jarreau, Maceo Parker i Miles Davis, per no allargar-ho massa. Portal és un dels grans, com gran, enorme és la seva proposta: ahir tocava MP 85, el disc amb què fa dos anys va trencar un llarg silenci discogràfic. No és dels que aprofiten la primera vegada (a Escaldes) per repassar la seva trajèctòria. Ell se sent orgullós del disc nou. Difícil dir si n’hi haurà un altre, tot i que sosté que l’edat és un detall sense importància. L’home que ha transitat sense manies entre Mozart i Stockhausen, entre Boulez i la banda sonora (Le retour de Martin Guerre, Les cavaliers de l'orage, Champ d'honneur), un dels pares fundadors del free jazz, saxofonista, clarinetista i a estones bandeonista, explora en aquest àlbum el costat més ètnic, amb un racó per al seu País Basc natiu. Per alguns, una revelació. Per als més afortunats, el retrobament amb un clàssic contemporani. I per a tots, el formidable preàmbul del plat fort del cartell, avui amb el guitarrista Al Di Meola. El festival encara no és el que era, cert. Però en comença a fer l’olor, el gust i naturalment la remor. El neó brilla cada vegada més.