El dolmen de les sorpreses

La tercera campanya al cromlec de Bescaran descobrirà el contingut del sepulcre, que data de fa quatre mil·lennis.

Diu l’arqueòleg Gerard Remolins, l’ànima de Regirarocs, que quan l’estiu del 2015 van començar a excavar el jaciment del dolmen de la Llosa, a Bescaran, esperaven trobar-s’hi una cista més o menys ordinària, el reglamentari sepulcre megalític amb una coberta mòbil que funcionava com a tapa i que s’obria i es tancava cada vegada que s’hi havia de dipositar un nou difunt. El que havia de ser una campanya ràpida i relativament senzilla s’ha acabat convertint en una de les aventures arqueològiques més fructíferes d’aquest tros nostre de Pirineu, perquè en lloc de la cista clàssica el que va aparèixer va ser un dolmen amb tots els ets i uts, amb la sensacional i extraordinària torna d’un corredor d’accés fins ara mai documentat als Pirineus centrals. Així que el 2016 s’hi va practicar una segona campanya, amb l’exhumació d’una estupenda de col·lecció de restes humanes, i l’aventura conclourà aquest estiu amb l’aixecament de la llosa central, que serà restituïda a la posició original, i, atenció, l’obertura d’un segon espai annex a la cambra mortuòria original i fins ara inaccessible a causa de la coberta caiguda.

Remolins té fundades esperances que en aquesta segona cambra hi aparegui un nou tresor arqueològic. Així ho auguren, sosté, els sondejos que s’hi van practicar l’any passat. Aquest segon espai constitueix també una particularitat excepcional, perquè l’habitual entre els enterraments megalítics coetanis –i estem parlant de fa 3.800 anys, posem que cap al final del tercer mil·lenni abans de Crist– era una sola cambra mortuòria. Al dolmen de la llosa, que és un pou de sorpreses, n’hi ha dos, i especula l’arqueòleg que aquest recambró devia servir en el seu moment com a ossari: quan s’hi inhumava un nou difunt, les restes dels que l’havien precedit es dipositaven en aquest petit compartiment.

De moment, entre la cambra principal i el corredor d’accés s’ha recuperat restes que podrien correspondre a una vintena d’individus entre nens, joves, adults i padrins. Aquest sector el considera amortitzat perquè s’ha arribat als nivells geològics sobre els quals està construït el dolmen i per tant ja no hi apareixerà més material. Així que el recambró és l’última i molt prometedora oportunitat perquè el jaciment continuï parlant. La tercera i última campanya tindrà lloc entre el 30 de juliol i el 20 d’agost. El moment culminant serà, és clar, l’aixecament de la coberta, la pedra de grans dimensions ara caiguda sobre la cambra. Es farà amb l’ajuda d’una grua, i la intenció és recol·locar-la en la posició original, sobre les dues pedres laterals que fan de mur; la pedra triangular, que havia format part de la coberta –si s’hi fixen, sembla encaixar en un dels seus angles–, es retirarà fora de l’estructura, i la tercera, avui repenjada sobre un dels murs, es deixarà in situ. L’arqueòleg prefereix no arriscar-se a una reinterpretació que pugui falsejar el jaciment i optarà per una reconstrucció del dolmen en 3D, accessible des de qualsevol dispositiu mòbil i fàcilment rectificable si apareixen nous indicis sobre quina era la posició original de la pedra.

Així que el més probable és que el cambril depari alguna altra sorpresa. Però encara que no fos així, el dolmen de la Llosa continuaria sent un jaciment extraordinari i únic per la seva tipologia entre els megàlits excavats en una zona tan rica en cromlecs com ho és la que conformen l’Alt Urgell, la Cerdanya i l’Arieja. Per trobar-ne de similars al de Bescaran –recordem-ho: amb corredor d’accés– cal anar-se’n fins a l’Empordà i al País Basc, tot i que Remolins no descarta que n’hi pugui haver de similars entre els veïns que no s’han excavat... o que s’han excavat amb una metodologia inadequada.

El més curiós de tot és que estem parlant d’un jaciment que havia passat desapercebut fins que als anys 90 Rosalia Pantebre el va descobrir en la seva monografia sobre Bescaran. Aquesta és la primera cita documentada sobre el dolmen de la Llosa, d’altra banda fàcilment accessible i conegut per la gent del país. De fet, no ens ha arribat íntegre. A partir del material recuperat –ceràmica vidriada, una moneda del 1714, quina casualitat, i una bala de fusell d’avantcàrrega– Remolins considera que va ser espoliat a principis del segle XVIII. Per fortuna, els que van perpetrar l’espoli no estaven interessats en els tresors arqueològics: van utilitzar el dolmen com a pedrera per extreure rocs per construir les cabanes i els murs que esquitxen la zona.