Un pal, més aviat una estructura de fusta, qui sap si un pilar o una mena de biga, que fa uns 80 centímetres de llarg i uns 40 de diàmetre. Aquesta és l’última i excepcional troballa de l’equip d’arqueòlegs que lidera Josep Font i que per compte del Comú d’Encamp i del departament de Patrimoni ha completat aquesta setmana l’excavació del dolmen del Cubil. De fet, la campanya es va donar per tancada el 4 de juliol, per donar immediatament pas a l’excavació de l’orri de l’Estany Forcat. Però quedaven dos serrells pendents al Cubil i s’ha aprofitat el final de la segona campanya per sortir de dubtes.

El primer serrell eren les restes de fusta no carbonitzada que s’havien detectat al perímetre del túmul. El que els fa excepcional és precisament que s’hagin conservat intactes perquè, segons els arqueòlegs, amb datacions tan reculades rarament es recupera material en tan bones condicions si no és en espais subaquàtics. En aquest cas, sostenen, és probable que s’hagin conservat gràcies al contacte amb el nivell freàtic. A falta del tractament i conservació de l’estructura per afinar-ne la funcionalitat i la datació, la ubicació a la zona exterior el túmul permet datar-la provisionalment entre el 2850 i el 2488 abans de Crist, en el període immediatament anterior a l’erecció del dolmen.

El segon dubte que tenien al pap els arqueòlegs era un segon i molt més petit túmul documentat en un lateral del dolmen, una estructura “associada” que les primeres anàlisis radiocarbòniques permeten datar entre els segles II i I abans de la nostra era i que, conclouen, “confirma la rellevància del Cubil com a espai funerari i commemoratiu de llarga tradició històrica, i l’interès de prolongar-ne la recerca i la futura posada en valor”.

Això últim té especial import    ància si recorden que la campanya oficial va concloure amb una decepció monumental: l’excavació de la cambra mortuòria, ubicada sota les grans lloses caigudes del centre del túmul, no va reportar ni restes òssies dels difunts que amb tota probabilitat hi van ser inhumats ni tampoc de l’aixovar funerari que els devia acompanyar a l’altra vida. Font argumenta un probable espoli documentat entre el 1200 i el 900 abans de Crist –pensin que el dolmen es va construir un miler i mig abans, i l’extrema acidesa del sòl, que accelera la ràpida degradació del material orgànic, ossos inclosos. També es podria atribuir la inexistència de restes i d’aixovar a una reutilització posterior de la cambra –s’han documentat dòlmens que en època històrica van ser reconvertits en cabanes de pastor, i fins i tot que no s’hi arribés a enterrar mai ningú, i que el túmul funcionés com a fita territorial i no com a espai mortuori.

Com és sabut, el descobriment del dolmen del Cubil, la primera estructura megalítica d’aquestes característiques que es documenta entre nosaltres, d’unes dimensions més que notables –14 metres de diàmetre, i una superfície que supera els 200 metres quadrats– i a una alçada inèdita al Pirineu –2.200 metres– va ser el feliç subproducte de les campanyes d’excavació que el Comú i el ministeri programen a la Ruta dels Orris des del 2019. En la d’aquest estiu, que conclou aquesta setmana, s’ha completat l’excavació de l’Orri d’Estany Forcat que va començar l’any passat. Es tracta d’una estructura agroramadera que va estar ocupada des de l’època medieval fins a la moderna, i la present campanya pretenia obtenir més dades sobre l’ocupació de l’alta muntanya en aquest per íode.

Campanya a Estany Forcat
Aquesta campanya s’ha documentat una munyidora, una cabana i la llar de foc reglamentària, que s’han datat de forma provisional entre els segles XVI i XIX. Aquest orri va ser construït sobre les restes d’un establiment anterior, entre els segles XII i XIII, on s’han localitzat importants “estructures de combustió”. Amb enigma inclòs, perquè en concloure aquesta activitat associada a les “estructures de combustió” l’assentament va ser cobert intencionadament amb una important estesa de pedres per impedir-ne la reutilització. Quin esdeveniment catastròfic va provocar el que els mateixos arqueòlegs consideren una “singularitat”? La pesta negra, potser, que va assolar Europa un segle després?