Velles Cases adverteix que se li han acabat els fons i que perilla l’última fase de la restauració de l’autobús més antic que es conserva al país.

Se les prometia al desembre molt felices el president de Velles Cases, Claude Benet. En un insòlit atac d’optimisme, augurava que abans de Setmana Santa el planxista hauria acabat la feina i que es podria començar a muntar marcs i finestres, pintar-lo amb els històrics colors corporatius de la Hispano-Andorrana perquè amb una mica de sort a l’estiu l’autobús es pogués exposar en públic. Doncs ja es poden anar fent a la idea que no serà així. Velles Cases va llançar ahir el que s’assembla molt a un SOS: l’entitat ha enterrat en el projecte fins l’últim cèntim de què disposava, els fons s’han acabat i el projecte amenaça de quedar aturat quan ja s’ha superat llargament la meitat del camí. Com que els mals no venen mai sols, el planxista que se n’ha ocupat fins ara, que havia allargat voluntàriament la jubilació i que és segons Benet l’únic del país amb la capacitat i la voluntat de ressuscitar el vell Fargo, abaixa definitivament la paradeta al març. L’esperança són ara les subvencions a la restauració de béns mobles, que el ministeri de Cultura no ha convocat encara. L’any passat ja se’ls va denegar per un defecte de forma –els projectes no poden haver-se iniciat, en el moment que se sol·licita l’ajut, i com és obvi la restauració del Fargo fa quasi dos anys que va arrencar– i el temor de Benet és que la subvenció, en cas de ser positiva, arribi massa tard.

“El que urgeix és acabar de polir els fragments de carrosseria que estaven podrits i que s’han hagut de substituir; no estem parlant de gaire superfície, però és la part mes delicada i convindria que l’enllestís el planxista que hi ha treballat des del primer dia, que va accedir a retardar la jubilació però que ja no pot més”, diu el president de Velles Cases. Fins al moment, calcula que s’ha executat prop del 60% de la restauració. Per culminar-la caldran 30.000 euros més, que servirien per acabar la carrosseria, sorrejar el morro del vehicle –feina de la qual s’encarregarà previsiblement el COEX–, muntar els marcs i les finestres, i finalment pintar-lo. Els seients, el motor i el quadre de comandament es deixarien per a una fase ulterior. L’objectiu, conclou, és deixar la carrosseria llesta, i que el Fargo pogués ser exhibit com la peça d’arqueologia industrial que és: recordem que Robert Cassany i Casimir Arajol el van adquirir el 1948 a París, que al setembre d’aquell mateix any el van matricular amb el número de placa AND 402, i que el 1950, coincidint amb la incorporació a la flota de la Hispano Suiza, es va rematricular amb el definitiu AND 192 amb què ha arribat fins a nosaltres. L’últim propietari el va aparcar a finals dels anys 70 al solar de Fontaneda on es va passar els quatre decennis següents, fins que al desembre del 2018 Velles Cases va aconseguir la proesa de rescatar-lo, protegir-lo i finalment restaurar-lo.

El més difícil ja ho ha fet Velles Cases; ara només falta que l’administració, que fins ara no ha mogut una cella més enllà del COEX, hi posi una mica de voluntat. Els ho han servit en safata: què més volen?