Dependència institucional, manca de suport popular. Dues de les causes de la desaparició del que podria seguir sent un referent.

Podria ser que ell mateix, l’Enric Bartumeu Rocamora –o Kic Barroc, que es com signa interpretacions i composicions– formés part de l’herència que, tot i que escassa, va deixar al país el Festival de Jazz que es va celebrar a Escaldes des dels vuitanta i que el 2004 va abaixar el teló definitivament després d’uns anys de trista decadència. Pressupostària, que és com mostra l’estament polític el seu desinterès per projectes aixecats a força de treball i il·lusió. Potser pensant-se hereu ni que sigui de retruc d’aquells anys gloriosos, el jove músic ha centrat en l’anàlisi del cicle escaldenc el treball de fi de carrera al Taller de Músics barceloní.
 
    El treball conclou que el festival no va deixar rere seu massa empremta: ni una vasta afició musical, ni unes repercussions econòmiques de llarga durada després que se’l deixés morir d’inanició. Cap sorpresa, res que no sigui de sobres conegut –i lamentat– pels aficionats al país. Però una altra cosa és posar-ho negre sobre blanc des d’una perspectiva acadèmica. “Jo no diria que científica, perquè hi ha molt de subjectiu en les conclusions”, puntualitza l’autor, que ha basat la seva recerca sobretot en les entrevistes dels actors implicats en l’aixecament i organització del festival i membres de l’actual teixit musical. Al voltant d’un centenar de converses.
 
    Bartumeu constata allò que és diguem-ne vox populi: que el festival va esdevenir una referència internacional (en un país que pareix pocs esdeveniments amb aquesta repercussió) i que es va deixar perdre “per decisions cent per cent polítiques, perquè la gent que hi treballava es va deixar la pell a cada edició”. Fins i tot quan la programació anava de capa caiguda, lògicament seguint la davallada pressupostària: “Van haver de passar de portar Chick Corea o Pat Metheny a fer grupets de músiques del món”. Llàstima que per constatar amb xifres la corba (ara que estan al dia) que reflecteix la caiguda del múscul econòmic no se sentís amb prou seguretat com per demanar al Comú els pressupostos anuals.

    Amb tot, potser la conclusió més trista que s’extreu de l’estudi és que “no va existir suficient pressió social” per fer perviure el festival. Per això va desaparèixer un cicle que, recorda, va néixer al mateix temps que el de Montreux o el Jazz in Marciac, dues cites que continuen gaudint d’una salut de ferro, “malgrat que sobretot el de Marciac té unes infraestructures molt pitjors, és un poblet del sud de França que no té capacitat hotelera ni uns bons accessos, però que genera tal interès que col·lapsa 50 kilòmetres al voltant”.

A diferència d’aquells, a Andorra “la implicació social no va ser prou forta i per això es va deixar perdre”.

    I l’argument de les autoritats  competents (en la retallada) segons el qual  s’anava perdent públic? “És lògic que passés: si anaven retallant partides en publicitat, en catxés, si anaven desnaturalitzant el festival, és lògic que el públic comenci a reduir-se i, a conseqüència, als que organitzen els sigui cada cop més difícil tirar-lo endavant”. Així, l’entusiasta equip va haver de veure com la seva criatura s’anava “diluint”, recorda el jove músic, fins que al 2004 va quedar en un record.

    De l’experiència del treball argumenta que es desprèn una lliçó de futur. O més aviat, de present: “La fórmula per sobreviure és que la iniciativa ha de ser privada, amb suport institucional”, perquè “en allò que depengui exclusivament de la iniciativa pública entra el factor polític i és difícil que s’accepti que cap projecte d’un altre és bo”.
 
    Va deixar, si més no, un llegat col·lectiu? “En alguns músics, però a nivell col·lectiu l’herència és nul·la”, conclou, de manera desoladora. “Jo mateix el vaig descobrir com qui diu de casualitat”, i això que quan va acabar oficialment ja era un estudiant de música.