‘El fred que crema’, en 5 claus

El llargmetratge de Trullenque i Franch s’estrenarà el 20 de gener, amb passi previ dos dies abans a Illa Carlemany.

Data confirmada: l’estrena comercial de El fred que crema, el llargmetratge inspirat en l’epopeia dels passadors, amb guió d’Agustí Franch, direcció de Santi Trullenque i producció de Red Nose, serà el 20 de gener. Dos dies abans, passi previ als cines Illa Carlemany. Han hagut de passar sis anys i una pandèmia pel mig perquè el periple de Marian Rejewski i Henry Zygalski, els matemàtics polonesos que van ajudar a desencriptar la màquina Enigma i que van fugir del nazisme a través de les rutes d’evasió, arribi per fi a la pantalla gran. Repassem amb Franch, autor de l’obra de teatre que és en l’origen de tot plegat, una pel·lícula protagonitzada per Greta Fernández i Roger Casamajor i que posa al dia el llegat de Entre el torb i la Gestapo.

1. Sis anys de gestació
El teaser de El fred que crema, aleshores es deia encara Fred, es va rodar el desembre del 2016. Reunir l’1,2 milions d’euros del pressupost va costar tres anys, i el rodatge de debò va començar el març del 2020, un minut abans de la pandèmia. Es va haver d’aturar, és clar, i quan es va reprendre a la tardor següent la protagonista inicial, Aida Folch, va haver de ser substituïda per Greta Fernández: “Fa tant de temps que vam començar aquesta aventura i hi he estat tan implicat que ja no sé distingir el que m’imaginava del que ha acabat sent. D’acord: amb més recursos hauríem pogut rodar més plànols aeris, hauríem pogut disposar d’una grua, i visualment hi hauríem guanyat, sens dubte. Però l’espectador no ho trobarà a faltar i, en qualsevol cas, vist el resultat no en canviaria res. Per a mi és la pel·lícula perfecta”.

2. Punts forts
La fotografia, la il·luminació, els paisatges i en general la producció, diu Franch sense dubtar-ho: “Sembla que hàgim rodat amb molts més mitjans dels que realment vam tenir al nostre abast. Però si n’he de destacar una sola cosa, em quedo amb les interpretacions, especialment del Daniel [Horvath], que encarna un oficial nazi que no deixarà ningú indiferent i que farà parlar. No voldria que sonés pretensiós, però no trobaria normal que la Greta (millor actriu), el Roger (millor actor) i el Daniel (millor actor revelació) no fossin nominats als premis Gaudí, i que tampoc ho fos la fotografia, que firma Àlex Sans, i el mateix Trullenque en la categoria de millor director novell. Ho sabrem el 14 de desembre”.

3. Trajectòria
El fred que crema es va projectar per primera vegada a l’abril al Festival internacional de Barcelona, BCN Film Fest. Des d’aleshores ha guanyat un premi (millor producció al Festival internacional de cinema en català, Fic-Cat) i ha desfilat  també pel Cerdanya Film Festival, pel Cambridge Film Festival i pel Jewish International Film Festival australià. Bagatge escàs? “Sincerament, crec que la pel·lícula mereixeria haver tingut més ressò sobretot veient com segons quins títols, que no eren ni remotament superiors a El fred que crema, sí que han tingut una trajectòria més prolífica. Sincerament, no entenc per què ha sigut així, però no em vull fer mala sang.”

4. El pes de la coproducció
El fred que crema és una coproducció hispanoandorrana, amb participació dels Films de l’Orient i Arlong, per part catalana, i Red Nose. Els ha perjudicat a l’hora de fer-se un forat? “No crec que això hagi sigut cap inconvenient. En tot cas, veig que la pandèmia va generar una mena d’efecte embut i l’últim any s’han estrenat a Espanya moltes pel·lícules, i molt bones que en condicions normals s’haurien estrenat l’any passat o l’altre. Això no ha ajudat. I hem d’assumir que tot just comencem, que som petits, que  no tenim al darrere una gran productora i que hem confiat en un director novell i, per tant, poc conegut. Amb això vull dir que és normal que en cas de dubte els acadèmics dels Gaudí o dels Goya acabin votant la gent que coneixen. Contra això no hi podem lluitar”.

5. Ajut del ministeri
El fred que crema va rebre el primer ajut a la producció cinematogràfica del ministeri de Cultura: 100.000 euros que poden semblar poca cosa si els comparem amb el pressupost final (1,2 milions) però que segons Franch van ser decisius perquè “van ser l’empenta inicial que ens va permetre enrolar altres inversors. Sense l’ajut del ministeri difícilment ho hauríem aconseguit. Però és que més enllà dels diners, vam tenir un suport logístic per exemple dels museus, que ens va facilitar enormement el rodatge. Per això diem que és una pel·lícula de país. Això no vol dir que tot fossin flors i violes. Queda molta feina per fer, sobretot tràmits duaners. Però em consta que el Govern n’és conscient i hi treballa. També es pot estimular més el finançament, i en aquest sentit veurem com pot ajudar la indústria del cine la nova llei del mecenatge, una grandíssima oportunitat”.