Des del mateix moment que els operaris del Comú van començar a instal·lar el gall a la rotonda de la Policia i els vehicles que passaven feien sonar el clàxon, entusiasmats, es va veure que la bestiola d’Eladio de Mora, àlies dEmo, estava cridada a generar una estupenda polèmica. Així va ser, i per posar-hi una mica de seny vam anar a trobar quatre artistes del país, diguem que escultors, perquè hi diguessin la seva: ¿són les rotondes un espai idoni per ubicar-hi escultura urbana, com semblen coincidir totes les nostres autoritats? I el gall escaldenc, primera etapa del Tour que ens visitarà al juliol —ja saben, per groc i per francès, Marc Calvet dixit—, ¿quin judici els mereix?
Comencem pel final, perquè aquí hi ha coincidència general: el Gall Daurat s’inscriu en aquesta mena d’escultura principalment decorativa que practica l’escultor espanyol i que ja li coneixíem de la mixeta del CAEE i dels ossets que vigilen el Prat del Roure: “Tècnicament està ben resolt, però conceptualment és als antípodes del que jo entenc que és l’art; si l’art consisteix a despertar emocions, aquest Gall no em diu res, em deixa fred, no em toca cap fibra. Com aquelles gominoles que va portar anys enrere”, diu Jordi Casamajor, ell mateix autor de la peça —Muntanyes sobre un carro— ubicada a la rotonda laurediana de les Arades. Atenció, però, que admet que potser és falta seva, perquè l’art contemporani va acompanyat d’un discurs que en el cas de dEmo, diu, “desconec absolutament, cosa que no vol dir que no existeixi”.
En un sentit similar s’expressa el venecià Javier Balmaseda —“Si es tractava de decorar la rotonda d’una forma ràpida i senzilla, ja està bé, però des del punt de vista artístic no té, per mi, cap interès”—, que hi afegeix, però, un matís important: “Una obra destinada a la via pública ha de tenir en compte des del mateix moment de la concepció l’espai on s’ubicarà: no és el mateix una rotonda que una galeria o un jardí.” L’experiència, el sentit comú i, per què no, un cert sentit de la dignitat professional li diu que “primer és el lloc i després el projecte, en el cas de l’escultura urbana; s’ha de tenir en compte la funcionalitat de l’espai i també l’entorn”. En el cas del Gall Daurat, que al setembre es va exposar als jardins de Casa Rossell, “s’ha procedit al revés: el mateix l’haurien pogut posar al pic de Carroi, i hauria funcionat exactament igual, cosa que em fa pensar que es tracta d’una ocurrència, que algú va pensar que el gall podia quedar bé, en aquesta rotonda, i va tirar pel dret”. ¿Solució? Doncs bastant òbvia: “Si volien il·lustrar la rotonda de la Policia, ¿per què no li encarregaven un projecte a un artista?”
Exactament això, l’aparent arbitrarietat de la decisió, és el principal però que li posa l’artista conceptual Eve Ariza a l’aventura del gall: “La rotonda és un espai públic, i si la peça de dEmo s’acaba quedant serà amb diners públics; per tant, em semblaria lògic que per decidir quina escultura s’hi planta s’hagués convocat un concurs públic.” I ho diu ella, adverteix, que no té cap intenció de convertir-se un dia en artista “rotondera”. Com a estratègia de màrqueting, conclou, “res a dir-hi, però no confonguem una obra d’art amb un gerro per fer maco; a mi, en fi, l’únic que m’ha suggerit és que la rotonda de l’ou per fi ha fet un pollet”.
I acabem el judici del gall amb Ahmed Keshta, que adverteix d’una banda que hi ha altres espais idonis per a l’escultura urbana, a més de les rotondes —Vivand i el Prat del Roure, per no sortir d’Escaldes—, i de l’altra que aquests últims emplaçaments tenen condicionants propis —l’angle, l’alçada i l’escala— “que sospito que en aquest cas no s’han tingut en compte”. No són els únics ni els més greus dels arguments contraris que li inspira el gall: “L’escultura urbana és per definició interactiva, demana que la toquis, que t’hi facis fotos; en una rotonda, tot això és impossible.” I ho remata amb l’andanada final, que té a veure —ja ho veuran— amb l’ànima de la bestioleta, i que connecta amb aquest caràcter “decoratiu” que tots, tots li veuen a la bestiola: “Una obra d’art posa en marxa un mecanisme subconscient d’associacions; i aquesta peça el que m’evoca són les lluites de galls d’una vella pel·lícula mexicana que es deia El gallo de oro. No té cap vincle andorrà, no em diu res del país, no m’hi encaixa.”