Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, Portella, Newman, garrot vil, garrot, Caixal, Juan Mandicó, Pere Areny, Juan Bacó
Andorra, Portella, Newman, garrot vil, garrot, Caixal, Juan Mandicó, Pere Areny, Juan Bacó

El garrot andorrà: teoria i pràctica


Escrit per: 
A. Luengo / Il·lustració: B. Newman ('Round about Andorra) / Biblioteca Nacional

No el busquin avui ni a Casa de la Vall ni molt menys al nou Consell General, sinó al magatzem de Patrimoni a l’Avançadet. Una llàstima, perquè constituiria, s’ho poden imaginar, un ganxo turístic de primeríssim ordre. Però el cas és que durant molts anys el garrot vil va ser un dels inquilins habituals de Casa de la Vall, i allí el van retratar, aparentment sense problemes, primer Builles, posem que als 10, i després Lengemann, a mitjans dels anys 50. Entremig se’ls va colar Bernard Newman, polígraf britànic i grafòman consumat que probablement no els sonarà però que va estrenar la seva molt prolífica carrera –un centenar llarg de títols– precisament amb Round about Andorra (1928), que és un dels (molts) raconets amb sorpresa, com aquells sobres de la generació EGB, amb què ens arriba el número 11 de Portella.

Entre Txema Díaz, Júlia Fernández i Carles Esteve s’ho fan per evocar el passatge potser més pintoresc d’un volum prolix –un centenar i mig de pàgines consagrades en exclusiva al nostre racó de món– i estupendament il·lustrat amb una vintena de gravats amb què Sergi Mas s’hi lleparia els dits. Es tracta, en fi, del moment epifànic en què el nostre Newman, en el reglamentari tour per Casa de la Vall, arriba per fi a la capella de Sant Ermengol per topar-se, és clar, amb l’artefacte. I per quedar-se estupefacte: “Si mai tingués la mala fortuna de ser condemnat a mort preferiria que la cerimònia se celebrés a qualsevol lloc que no fos Andorra”, diu el nostre bon Newman. I tot, per culpa del garrot –ell en diu garrote, que fa més por– que ell té el privilegi de poder inspeccionar detingudament, fins i tot de fer-ne un esbós –el tenen aquí al costat. En canvi, no se’n surt a l’hora de convèncer el seu guia de deixar-li fer una fotografia. Extrem aquest curiós, perquè, com dèiem fa un moment, Builles molt poc abans que ell i Lengemann després, ens han deixat dos sensacionals retrats de la cosa aquesta. Newman dedica uns paràgrafs sensacionals a descriure el garrot i el seu funcionament: clarament algú el va il·lustrar, perquè no és fàcil per a un profà fer-se’n una idea a ull nu: “Quan es troba en funcionament, el tosc aparell es disposa horitzontalment i es persuadeix el condemnat d’inserir el coll dins de l’espai buit localitzat entre A i B. Unes quantes voltes de caragol fixen el coll de manera ferma (...) i mitja dotzena més de girs espremen la vida del dissortat delinqüent de forma lenta però segura.” Crac.

Newman beu de fonts més o menys aproximades, i per això diu que fa “gairebé mig segle” que no es recorria al garrot per ajusticiar un reu per aquí dalt. Avui sabem que la primera i única vegada que es va utilitzar va ser el 29 de febrer de 1860, i que el pobre desgraciat que el va estrenar va ser un tal Juan Mandicó, pagès de Canillo i a qui el tribunal va considerar culpable d’assassinat, i que segons la sentència que es conserva a l’Arxiu Nacional va ser executat el 29 de febrer de 1860. Mai abans ni després el botxí va provar l’eficàcia del nostre garrot: el següent condemnat a mort –Juan Bacó, parricida escaldenc– va veure commutada in extremis la pena capital per la presó a perpetuïtat –això passava el 1896– i l’últim, el també parricida Pere Areny Aleix, no va ser agarrotat sinó afusellat: el 1943.

Newman també se’n fa creus de la crueltat extrema del procediment i es permet una recomanació final: “Si els criminals mai funden un sindicat, la seva primera campanya podria anar adreçada a garantir mitjans més humans en les execucions andorranes.” El cas és que va ser el bisbe Caixal qui el 1854 va ordenar que se substituís la forca pel garrot perquè el considerava més “humanitari”. Depèn amb què ho comparem: la cadira elèctrica, vigent als anys 20, ¿era més o menys humana que el garrot?

Però no ens posem ara llepafils: Newman va perpetrar un volum sense parangó entre els il·lustres viatgers que entre finals del XIX i el primer terç del XX es van plantar per aquí amb el salacot d’explorador. És veritat que cau en quasi tots els tòpics dels seus predecessors, però en descàrrec seu cal afegir que ho fa amb una delicadesa i un touch molt britànic: “Qui va pel món amb les ulleres del turista hi trobarà ben poques coses que valgui la pena veure. La veritat és que en vint minuts has vist tots els monuments del país, i que no hi ha cap ciutat de veritat; els andorrans són una tribu catalana i en molts aspectes s’assemblen als highlanders del nord d’Escòcia: són senzills, supersticiosos i lents, creuen en allò en què creien els seus avantpassats i si el pare feia una cosa de determinada manera, n’hi ha prou per seguir-ho fent igual: l’argumentació racional el deixa fred.”

Potser sí, potser sí. Però teníem el garrot; a la capella de Sant Ermengol, a l’abast dels viatgers tocats del do de la curiositat com Newman. I ara ens ho explica Portella, que per cert es presenta aquest vespre al Comunal amb una festa –concert en viu– a l’altura de la nova etapa que ara estrenen. No s’ho perdin, és llàstima.

Andorra
Portella
Newman
garrot vil
garrot
Caixal
Juan Mandicó
Pere Areny
Juan Bacó
Número de vots: 171
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic