Per situar-nos: l’Estatut de l’artista es va aprovar el juny del 2022, va entrar en vigor el gener de l’any següent, el reglament que el desplegava efectivament encara es va fer esperar dotze mesos i a finals del 2024 ni un sol artista s’havia inscrit al registre previst per l’Estatut, pas necessari per acollir-se a les suposades millores i prestacions que garantia als nostres creadors. Ni un. És cert que ahir n’hi havia quinze d’inscrits, segons la ministra, Mònica Bonell. Quinze entre els quatre centenars d’artistes que consten al cens del departament. Però continuava sent un fracàs absolut que demostrava una sola cosa: el text aprovat al Consell no satisfeia ni remotament ni les necessitats ni les expectatives dels seus destinataris.

Pensàvem que l’Estatut havia anat a parar al fons d’un calaix del Rosaleda, i que els creadors en farien prou d’acollir-se a la porta que els va obrir la reforma del reglament d’inscripció d’empreses a la Seguretat Social, que els permetia acollir-se al règim especial de la CASS i cotitzar segons els ingressos reals. Però el ministeri va prendre nota del fiasco, va treballar en silenci durant dos anys i avui ha presentat en societat una modificació de l’Estatut original que pretén adaptar el text a les necessitats reals dels artistes i que ara haurà de superar el tràmit parlamentari.

I com pretén aconseguir tan alta fita? Primer de tot, eliminant la molt polèmica exigència d’acreditar que se sustentava “principalment” gràcies als ingressos procedents de la seva activitat artística. El reglament va traduir aquest requisit en uns ingressos equivalents al salari mínim (1.568 euros mensuals) els tres anys anteriors a la sol·licitud. Ciència-ficció per a la immensa majoria dels nostres creadors. En endavant, diu Bonell, la “professionalitat” s’acreditarà “a partir de la formació, de la trajectòria consolidada, de la trajectòria reconeguda o d’una combinació d’aquests tres elements”, que valorarà la Comissió de Seguiment de l’Estatut. 

Bones intencions
El segon canvi per incentivar-los a acollir-se al seu Estatut és un règim de cotització especial concebut específicament per als artistes –la immensa majoria– que tenen una altra activitat laboral, sovint la principal, i que exerceixen com a assalariats –pensin en els que fan de professors de música o d’arts plàstiques– i que, per tant, ja cotitzen a la CASS. El règim especial del nou redactat els permetrà cotitzar únicament a la branca general sobre una base equivalent al 55% del salari mínim, i això es traduirà en una quota mensual d’uns 90 euros que donarà accés a les prestacions de reemborsament de la branca general.

I per acabar, last but not least, el que la ministra ha denominat simplificació de les obligacions comercials: fins ara, un assalariat –de nou, la figura del professor, ubiqua en aquest ram– que volgués cotitzar pels bolos ocasionals que podia lligar havia d’iniciar un via crucis administratiu per obrir un establiment comercial. Ni que fos per un sol bolo i sempre que pretengués cotitzar, és clar. El nou text exclou explícitament de la consideració d’activitat comercial “la creació, la interpretació, l’execució i la difusió sempre que es tracti de prestacions de caràcter personal amb intervenció directa de l’artista i que no s’exerceixin des d’un establiment propi obert al públic”. Ras i curt: que no hauran d’inscriure’s al registre de comerç.

Sobre el paper, molt bones intencions. Però és que el primer Estatut també partia de bones intencions. Veurem si el gremi ho veu també així.