Desfilin si poden pel circuit a l’aire lliure que la biennal L’Andart ha muntat a Engolasters. A la façana de l’antic magatzem de Fhasa s’hi toparan un mural XXL absolutament excèntric en aquell context, un trosset de favela trasplantat a les nostres muntanyes. Però si no poden enfilar-se fins a Engolasters, greu error, al Mama Maria hi trobaran una sèrie de teles que el brasiler Leiga (Sao Paulo, 1983), l’autor d’aquell grafiti monumental, ha pintat durant la seva estada andorrana. Perquè Leiga és grafiter, un artista urbà que va començar al carrer, amb els potets d’esprai i tota la pesca, però que ha portat els grafitis a la galeria. Implica això una certa desnaturalització d’un art quasi clandestí, per definició iconoclasta i antiacadèmic? Ell creu que no. Continua treballant amb esprai i retolador, però també amb oli i acrílic, i amb un paticular unives simbòlic dominat per les bombolles –bubbles– i signes aritmètics que l’emparentaven vagament amb Tàpies. Però diu que l’estudi li permet un major detallisme, i sosté que el grafiti mereix enfilar-se als santuaris de l’art oficial perquè és l’únic moviment autènticament original que ha donat l’últim terç del segle XX. Ell el practica sobre tela i sobre fusta, sota cobert i per encàrrec, però l’essència és la mateixa... Ho és, de veritat? Ho poden comprovar al Mama Maria, i a Engolasters.
