El Gran Carlemany era un ‘fake’

Oliver Vergés desmunta a ‘Història de la Carta Pobla’ el mite fundacional de la nació andorrana.

Doncs no: no van ser ni el Gran Carlemany mon pare –i qui sap si el teu, lector– ni tampoc el seu fill, Lluís el Pietós, els autors de la celebèrrima Carta Pobla, el document en què Fiter i Rossell i bona part de la historiografia romàntica posterior situen l’origen de la nació andorrana. En data tan reculada com el 805, segons diu el document que es conserva a l’Arxiu Capitular i que rubriquen les firmes dels dos emperadors. Oliver Vergés dedica a demostrar-ho les prop de dos centenars de pàgines de Carlemany i Andorra: història de la Carta Pobla, el document que va originar una llegenda (Anem), que aquesta setmana arriba a les llibreries.

Per ser honestos, en aquesta mateixa conclusió hi havien arribat quasi tots els historiadors des que l’arxivista Pasquier va obrir la capsa dels trons, a finals del XIX: “La carta és falsa, i l’estil denota la ignorància de l’autor o de l’escrivà, que no estava al corrent de les fórmules utilitzades a la Cancelleria dels primers carolingis i que a més tenia un mal coneixement del llatí”. Brutails, Cebrià Baraut i Jordi Guillamet també es van decantar per la hipòtesi del fake històric, i entre els contemporanis, l’únic que va deixar pietosament oberta una porta a l’autenticitat del pergamí va ser Antoni Morell, que va fer malabarismes proposant que es tractava d’una còpia, sí, de finals del segle X, però d’un document autèntic.
    
Res d’això, diu Vergés, que sosté que la falsificació la va perpetrar un rústic andosí del segle XII. I concreta encara més: entre 1133 (quan el bisbe d’Urgell succeeix el comte com a senyor de les Valls) i la Concòrdia del 1162.

Un exemple per nosaltres
La pregunta òbvia és: i tot això, com ho sap? Doncs perquè és una còpia tan matussera, diu, tan mal feta, que és impossible que l’autor fos un copista de l’scriptòrum de Tavèrnoles, de la Seu o del vescomte de Castellbò. Es tractava, insisteix, d’avalar la pretensió andorrana de quedar exempts de censos i altres tributs més o menys arbitraris que els senyors feudals intentaven imposar als seus vassalls reals o potencials. El rústic, sí, però també murri andosí que va redactar el pergamí venia a dir que ell s’entenia des de feia segles directament amb l’emperador, res de senyorets feudals subalterns, que a més els havia eximit de tot tribut excepte, ves per on, el de la pega.

No consta, en fi, que la Carta Pobla servís mai als propòsits de l’anònim falsificador. De fet, la primera referència documental no apareix fins al segle XVIII, i serà el bon Fiter i Rossell qui la convertirà en clau de volta de l’andorranitat, amb èxit d’altra banda notable perquè si l’himne nacional arrenca com arrenca és perquè ho diu la Carta Pobla, que venim del Gran Carlemany.

Una tragèdia, que no siguem fills de l’emperador? No ben bé, diu Vergés. Per a l’historiador encampadà les tradicions no són intocables, però no s’han de liquidar perquè no vagin historiogràficament a missa. A més, en el cas concret de la Carta Pobla, ens demostra que els andosins del segle XIII, sovint opacats per comtes, bisbes i altres espècies, van jugar cert paper en els grans afers del moment, fins al punt de ser capaços de concebre, i perpetrar, una falsificació en defensa dels seus interessos. En els temps convulsos que vivim, diu Vergés, amb Andorra reduïda a actor aparentment secundari  i passiu en el tauler de joc internacional, “és un bon exemple perquè ens ho creguem”.