Enguany la sala de festes Guiu de la Seu d’Urgell commemora el 75è aniversari. Es tracta, sense dubte, d’una fita històrica per a una petita empresa familiar emplaçada al bell mig del Pirineu que ha estat capaç de sobreviure a les modes canviants del món de l’oci i que, alhora, ha exercit un rol essencial en les relacions socials en aquest racó de país. De la mateixa manera que en el darrer article dèiem que l’acordió diatònic havia fet ballar milers de parelles als pobles del Pirineu, podem afirmar també que el Guiu ha emparellat un nombre ingent de nois i noies –avui homes i dones granats– de l’Alt Urgell. No debades, va ser el lloc on la joventut de la comarca es trobava i ballava els diumenges a la tarda-vespre.
Em permetran els lectors que empri una experiència personal per explicar què era el Guiu els anys setanta i vuitanta del segle passat. La tardor del 1975, amb només setze anys, hi vaig entrar a treball de cambrer, al Guiu. Un company de l’institut, el ja traspassat Paco González, que hi treballava des de feia uns mesos, em va preguntar si m’interessaria una plaça de cambrer que havia quedat lliure. Encara ara, cinquanta anys després, no m’explico per què vaig dir que sí. No hi tenia cap experiència, en l’ofici, però el Lluís Gras –de qui també hauríem de lamentar la seva pèrdua anys a venir–, l’home que portava el negoci, m’ho va posar molt fàcil. Tant a ell com a la seva dona, la Irene Guiu, els estaré sempre agraït pel tracte rebut.
Al llarg dels dos anys que hi vaig treballar, del taulell del Guiu estant vaig ser testimoni no volgut dels inicis i el desenvolupament del festeig d’unes quantes parelles. En aquella època, qui volia lligar havia de fer cap al Guiu. Hi acudien nois i noies de tota la comarca. Cadascú acostumava a ocupar sempre el mateix lloc al voltant de la pista de ball, de manera que no era difícil localitzar la persona dels teus interessos. 
 
tot seguia un ritual
Al Guiu tot seguia un ritual, una mena de normes no escrites que tothom assumia i respectava. La música que s’hi punxava tenia també el seu calendari, estructurat en tres grans fases amb noms d’allò més simplificats: el ràpid, el lent i el pachanguero, que tancava sempre la sessió. La sala de festes obria aleshores cada diumenge a les sis de la tarda i tancava a les deu de la nit, a part de les vigílies de les festes més assenyalades, quan feia horari nocturn, fins a les tres de la matinada, amb l’actuació d’algun cantant, grup o orquestra d’èxit, artistes de primer nivell. Encara recordo haver-li servit un cubata de whisky al Diango i un altre de rom negre al Luís Aguilé després de les seves respectives actuacions. Amb els canvis dels costums d’oci, el Guiu es va saber adaptar amb la programació de sessions de ball amb música en directe els dissabtes a la nit, que es mantenen a dia d’avui.
En aquell temps, l’oci urgellenc era cosa de dos: el Guiu i el Corona. Situada als soterranis de l’hotel Andria i a tocar de la muralla medieval de la ciutat, la discoteca Corona, regentada pel recordat Romà Peguera, era l’expressió pirinenca del popular guateque, amb go-go girls incloses. Durant un breu període de temps, s’hi va afegir una tercera opció: la discoteca K-05, que formava part del motel del mateix nom, després rebatejat com a Alto Segre i finalment tancat.
La sala de festes Guiu té un altre Guiu al costat: el cinema Guiu, també resistent cultural de la Seu d’Urgell portat per la mà sàvia de la Montse Guiu. Serveixi ara només com a apunt, perquè bé mereix que li dediquem un altre article les pròximes setmanes. I és que “els” Guiu formen part indissociable de la història contemporània de la Seu.