‘El imperio de los sentidos’: ¿erotisme de culte o pornografia?

‘Geografies’ projecta demà un clàssic dels 70 que encara genera suspicàcies.

Diuen que la pel·lícula està basada en un cas real que va commocionar el Japó del 1936, quan la policia de Tòquio va detenir una dona que feia quatre dies pul·lulant pel carrer i que portava a la mà, glups, els genitals del seu amant. El que en quedava, vaja. Se’ls havia seccionat –se’n diu emasculació, d’aquesta... operació– en el moment de paroxisme màxim d’una relació sadomassoquista en què els papers de dominació i submissió es van portar, com hem vist, fins a l’extrem.

El director Nagisa Oshima, un dels grans noms de l’anomenada Nova Ola del cine japonès, va tenir els pebrots –i la visió comercial– de portar la història a la pantalla gran, amb escenes de sexe explícit que fins aleshores semblaven relegades al cine pornogràfic i que reflecteixen el descens als inferns de la parella protagonista: una prostituta, Sada –l’actriu Eiko Matusda– que s’enreda amb Kichizo (Tatsuya Fuji), el propietari del prostíbul on exerceix; junts comencen a explorar junts el costat més fosc (i autodestrcutiu) de la sexualitat, i acaben en un deliri eròtic que encara avui posa segons com els pèls de punta. L’emasculació final impressiona, però és que hi ha altres escenes no menys agressives –ja les descobriran– que van ser suprimides en alguns països.

El imperio de los sentidos es va estrenar el 1976 amb el consegüent escàndol, i si en parlem aquí és perquè demà es projectarà a l’Andorra Congrés Centre i molt probablement per primera vegada en aquest país nostre, en la segona jornada cinèfila –avui s’hi projecta Yojimbo, una de samurais, i divendres, Una pastelería en Tokio, als antípodes ètics i estètics d’El imperio de los sentidos...– del cicle Geografies, que impulsen el comú d’Ordino i l’Institut d’Estudis Andorrans. Una certa polèmica l’ha anat acompanyant a les xarxes socials des que es va fer públic el cartell, i els responsables de Geografies en van sortir ahir al pas: per al director de l’IEA, Jordi Guillamet, la clau de tot plegat rau en el lema del cicle, que és “Ments obertes”: “Si algú té la ment tancada, Geografies no és per a ell. Sisplau, que ja tenim una edat!”

En un sentit similar es pronunciava el director del cicle, Albert Padrol, que justifica l’elecció d’El imperio de los sentidos perquè “explica una certa manera, sens dubte extrema, d’entendre i explicar la sexualitat”, i perquè entronca amb la tradició de les estampes eròtiques, molt popular al Japó del segle XIX. Intueix Padrol que la pel·lícula pot causar encara “sorpresa”, però de seguida matisa que “ja no som als anys 70: crec que a aquestes altures la podem veure amb molta més naturalitat”: “De fet, vam fer la proposta al Comú, juntament amb els altres dos títols, i com era d’esperar no hi van posar cap objecció”.

El tercer a dir-hi la seva és el director Hèctor Mas, aquí amb el barret de president d’Ull-Nu, que farà una breu introducció a la pel·lícula i que insistia ahir que “no és una cinta pornogràfica sinó una obra de culte que ha passat a la història del cine”, que s’ha de veure –com reclama Guillamet– amb la ment “oberta”, i que ens parla a través d’una pulsió tan primària com és el sexe –i de la deriva que condueix a la submissio absoluta del protagonista– de l’estat de postració i frustració de la societat japonesa de postguerra que directors com Oshima van canalitzar a través del cine. L’entrada, per cert, reservada als majors d’edat. El imperio de los sentidos, en fi, va tenir ua mena de seqüela, El imperio de la pasión, amb menys èxit mediàtic que la seva germana gran però que es va endur el premi al millor director a Canes (1978).