Una seixantena de bandes participen en la 10a edició, amb The Hanging Stars i Maria Jaume com a caps de cartell.

Va néixer fa un decenni com a germà petit del Red Music, que havia de ser al pop i al rock el que ClàssicAND a la lírica i la dansa. Doncs bé: provin avui de buscar algú que se’n recordi, del Red Music, i molt menys qui el trobi a faltar. En canvi, s’ha convertit en una mena de versió andosina del Ya es primavera en el Corte Inglés: quan la música en directe inunda el centre històric de la capital, senyal que l’estiu és a la cantonada. Per celebrar aquest miracle anomenat Jambo, l’organització: Toni Colom i Oriol Vilella, han aixecat un programa mastodòntic: una seixantena de bandes concentrades en dues intensíssimes jornades i mitja dotzena d’escenaris. El tret de sortida el van donar ahir Benjis Band i el DJ Helder Barroso. Aquí, una rapidíssima (i no exhaustiva) guia de butxaca per orientar-se en el maremàgnum jambístic, amb Vilella com a guia de muntanya.

1. Els de casa
Atenció al debut de Rokyo, banda nova de trinca, que actua en directe per segona vegada a la història universal i que ha deixat molt bon regust amb els cinc singles publicats fins ara a les xarxes. Pop electrònic fresquíssim i en català, que és notícia en un panorama dominat pel castellà i l’anglès. No es perdin tampoc Ladis B, que compareix amb disc nou, Hacia otra dimensión. Reincideix en un folk personalíssim que recorda al millor Bob Dylan, però amb sintetitzador. El Último Toscano, un clàssic de La Fada, debuta al Jambo amb una proposta electrònica i incursions al rap, sense arribar al hip hop, i una joveníssima promesa a la bateria: Iu Blasi. També debuten Espacio Vacío –la meitat de Four Flags: Chris d’Annunzio, Jordi Díaz– més pròxims al tecno pop de Depeche Mode que no al rock garatger del quartet.

2. Els que no et pots perdre
The Hanging Stars: ni més ni menys que la primera banda britànica que desfila pel festival. Brit, sí, però no tant, perquè beuen de la tradició de la música ianqui “amb arrels”, diu Vilella, i amb el cantant Richard Olson com a ànima de l’invent. Per aclarir el trencaclosques: una cosa així entre Big Star i Oasis. Els altres caps de cartell internacionals són el duet Charlotte Fever (Cassandra Hettinger i Alexandre Mielczarek), tecno pop francès, però molt francès, a l’estil de Vanessa Paradis –per què parlar, si pots xiuxiuejar?– i The Buttshakers, que són tot el contrari: francesos cantant en anglès i que beuen en la  tradició del rhythm i el soul i que recorden vagament Amy Winehouse. Boníssims, diu Vilella.

3. Mallorquines i catalanes
Maria Jaume va donar la campanada fa dos anys, quan es va endur el Sona 9, i ha sabut mantenir-se a primera fila amb un pop alternatiu d’exòtic accent mallorquí. Carlota Flaneur toca la mateixa tecla indie i s’estrena al Jambo després d’haver desfilat pel Primavera Sound, i si no la coneixen, no es perdin Roser Puigbò, pop lleuger, recordin Anna Roig i l’ombre de ton chien.

4. Els raríssims
Si li agraden les propostes exòtiques, res com les improvisacions amb sintetitzador, bols tibetans i altres instruments de l’era reiki amb què Albert Bartumeu amenitzarà la sessió de ioga programada demà a l’espai Anna Maria Janer. No es queden curts Al Toque, la reencarnació portenya de Shuffle Express, amb un repertori inspirat en els clàssics del rock argentí, pensin en Soda Estéreo, Calamaro, Ariel Roth i –mare meva, que bé sona– Enanitos Verdes. Però el més excèntric de tot, insisteix Vilella, és la normalització dels DJ, que l’any passat es van estrenar de forma experimental i que han vingut per quedar-se: ompliran els forats entre concert i concert.

5. Els més petits de tots
La primera plaça del podi, i amb el permís d’Iu Blasi, és per a Makuka i los Afronautas, amb Nico (veu), Daianne (baix) i Edgar (bateria): el més gran té 16 anys, “i quan els vaig escoltar em vaig quedar de pedra”. L’habitual pindoleta familiar anirà a càrrec de Lali B. Good, i no es deixin enganyar per l’etiqueta de familiar, és una banda de veritat, amb bateria, baix i guitarra, i aquesta edició estrena el Jambo Escola, perquè els alumnes de l’Espai de Música Moderna i de batxillerat puguin exhibir els seus progressos.

6. Els escenaris amb nom
Una altra de les novetats d’aquesta edició són els escenaris patrocinats, com per exemple el Jazz Messengers, que pren el nom de la distribuïdora de Marc Pantebre i que consagra la placeta Monjó a les propostes més negres i a la diguem-ne música d’autor. Per exemple? La catalana Lia Sampai, a qui probablement recordin perquè és qui va guanyar a primera edició del concurs de La Fada Ignorant, veu espectacular, música amb arrels i tot plegat embolicat amb guitarra sola. També hi desfilaran The Odd’s Quintet, grup liderat per Odette Telleria (ex-Gema 4), Kic Barroc, al capdavant del Km 0 Trio, Lady Scarlett i el duet Roser Puigbò & David Sanz, que surt de la zona de confort de la guitarra clàssica i s’atreveix amb la cançó d’autor. Altres escenaris amb nom són el MyAndbank, com s’ha rebatejat l’espai d’Anna Maria Janer, i el Cynthia Lim, a la de Sant Esteve, en honor a la vocalista de B. Sharp, traspassada dos anys enrere.

I la mitja: el Maurici, sempre
I per acabar bé, recordem que aquesta edició el Jambo evocarà un altre artista traspassat, l’incomparable i còsmic Maurici Bellmunt: serà dissabte al vespre a la plaça del Poble, epicentre del festival, amb l’ONCA com a amfitriona: hi desfilaran una desena de cantautors nacionals que cantaran un tema propi versionat en format clàssic i que acabaran tots a l’escenari per interpretar el gran tema del nostre Maurici: "Barquets a mitja mar/ que jugaven sota el sol/ era abans que estàvem sols a una illa/ i et pintava nua./ No tinc cap intenció/ de deixar de pensar en aquest somni,/ i ara que estem a Andorra me’n recordo/ del meu temps.”