Khrôma. Música i color, so i arts plàstiques. Oriol Vilella va crear una banda sonora per a l’exposició del Museu Carmen Thyssen Andorra. Anit la presentava en directe, al Prat del Roure, espectacle de tancament de la 39a edició del Jazz Andorra Escaldes-Engordany. I, parlant de color, sembla que la cosa pinta bé perquè l’any vinent hi hagi festival, a expenses de “ja saps, la cosa política aquesta”, puntualitzava ahir el conseller de Cultura escaldenc, Valentí Closa. La “cosa”, és clar, són les eleccions comunals del desembre i uns resultats que garanteixin la continuïtat de l’esdeveniment. Però el balanç (la impressió, a falta de xifres concretes) és prou encoratjador com per albirar que el Festival de Jazz arribarà a celebrar els quaranta.
“Hi ha hagut dies molt bons, que han superat l’afluència de l’any passat i fins i tot el que nosaltres ens esperàvem”, apuntava Closa. Els quatre concerts grans, diguem-ne, “han funcionat molt bé, el retorn ha estat molt bo, i no només a la parròquia, sinó que ha vingut molta gent d’arreu del país i m’han trucat molts per dir-me que la programació era coherent i maca”. Així que “aquest segon any hem tingut ja la imatge d’un festival de jazz”. Amb coses a millorar i polir, admet, però “els quatre concerts grans, van estar bé i es correspon amb el que és un festival”, amb una programació saludada i reconeguda des de mitjans especialitzats, puntualitza. “Hem estat a l’altura i hem començat a mostrar el que pot ser el festival a partir d’ara”.
la sorpresa portal
Desgrana després Closa els espectacles. “Artísticament, va sorprendre l’estat de gràcia en què es troba Michel Portal als més de vuitanta anys, i que un instrumentista d’aquesta edat es posi a fer free jazz, que saps per on comences però no on acabes i requereix unes condicions físiques importants...” Una consideració, per cert, en la qual coincideix amb allò que aquests dies anaven comentant els assistents més fanàtics, i coneixedors, de l’estil. “Com a aficionat purament, és el concert que més m’ha agradat”, conclou Closa.
En el cas d’Al Di Meola, “sobretot aquells últims deu minuts van ser memorables”, un d’aquells moments que queden per sempre. Eliane Elias? “Només lamento que, en la societat en què vivim, l’star system no s’hi hagi acostumat i canviat les relacions amb la premsa i els aficionats”, admet, en relació amb l’incident amb la premsa gràfica. A banda d’això, conseller i públic poden coincidir que va ser un concert fantàstic. Coses de dives.
Marco Mezquida i Andrea Motis van exhibir que ell “està en un moment pletòric, en plena forma”, com mostra que d’aquí a poc farà una col·laboració amb Michel Camilo, mentre que ella “ja té un públic fidel, que anirà allà on actuï”.
Pel que fa a les propostes pensades per a l’exterior, la d’altra banda benvinguda pluja els va fer la guitza i van haver de suspendre la primera rua pels barris de la parròquia. En canvi, dissabte se’n van rescabalar, amb la bona fortuna que per allà hi havia Llibert Fortuny i va pujar a la carrossa, amb Efrem Roca i Kic Barroc (Enric Bartumeu), concitant molt d’interès al seu pas.
En les activitats paral·leles, “les jams han funcionat bé, i això ha d’anar pujant, perquè creixerà amb el boca-orella” entre els alumnes de les escoles de música. “I en les masterclasses de Laura Simó, Motis i Mezquida, vam veure molts bons moments”.
En resum, i a falta del concert de tancament, ahir a la tarda Closa es mostrava ben satisfet amb tot el mecanisme engegat pel seu departament.
“Pel que he parlat amb la cònsol major, Rosa Gili, diria que sí, que hi haurà una tercera edició”. Amb xifra rodona: quaranta anys de Festival de Jazz (amb parèntesi, això sí). “Pensant-hi, que em pugui tocar estar al darrere, ja em comença a preocupar”, confessa, només mig en broma. Sí que confia que cada dia més sigui un festival de tot el país, “i diria que tothom, sigui del color polític que sigui, s’hi acabarà sumant, perquè això no és una qüestió política, és una qüestió de cultura”.
Temps al temps. De moment, anit el punt i seguit (confiem) el posava la banda liderada per Vilella, interpretant en viu la banda sonora de l’exposició al Thyssen. Sis temes, sis colors. Amb seccions per a la improvisació, com correspon. Òscar Llauradó al baix, Suso Real al saxo, Lluís Cartes a la percussió i Jan Cartes als teclats. Quasi la mateixa banda, per cert, aquella Escaldes Fusió formada als temps heroics del festival.