El laberint dels entorns

El ministeri continua negociant amb els comuns per agilitzar-ne la tramitació, però tan sols n’hi ha dos en marxa.

Fa un any i mig, quan va aterrar al ministeri, Sílvia Riva mostrava una decidida voluntat de desencallar l’espinosa qüestió dels entorns de protecció, pràcticament aturada des que el 2014 el Consell va aprovar la modificació de la llei del patrimoni. Auspiciada per cert pels comuns taronja. Els seus. Segur que ho recorden, bàsicament per la polèmica retallada de 100 a 20 metres del perímetre cautelar dels monuments. És a dir, el vigent per defecte mentre no se n’aprovi el definitiu. No és una discussió capritxosa, perquè és el cas de la major part dels nostres monuments: de la seixantena llarga que figuren a l’inventari, només una dotzena disposen de l’entorn reglamentari.

El cert és que els demòcrates no han tingut mai cap pressa, i la prova és que en l’última legislatura en van aprovar tan sols tres. La coartada va ser aleshores que calia adaptar els projectes en curs a la nova llei. I des que Riva va accedir al càrrec, l’estiu del 2019, se n’han tramitat dos més: el de Sant Joan de Caselles i el de Sant Miquel d’Engolasters. Això era a l’octubre de l’any passat. No sembla que s’hagi avançat ni un pam en aquest dossier, ara probablement a causa de la pandèmia.

Riva es mostrava a l’inici del mandat, en fi, oberta a considerar totes les opcions, inclosa la de revisar el retoc del 2014, per mirar de tallar el nus gordià dels entorns, i demanava aleshores un temps prudencial per reunir-se amb els cònsols i examinar conjuntament els monuments que requerien protecció prioritària, els problemes que se’n podien derivar i quin era el perímetre cautelar més adequat a cada cas. Ha transcorregut un any i mig i els entorns continuen sent un laberint indesxifrable. De fet, ens trobem exactament al mateix punt que el 2019. Com a mínim, segons el que afirmava ahir la ministra després de l’última reunió de l’any del Consell Assessor del Patrimoni: “En la reunió de cònsols se’ls va demanar de treballar els entorns de manera coordinada i consensuada, i s’hi van mostrar molt ben disposats”. L’argument aparentment irrefutable de Riva és que no es tracta d’una qüestió de xifres, “perquè un monument en pot fer prou amb 20 metres d’entorn cautelar, i en un altre cent poden resultar excessius”, sinó de “tenir prou informació per saber en quin sentit s’ha de modificar [l’entorn]”.

El problema és que aquesta bona predisposició no s’ha traduït en un avenç significatiu en la matèria. En el que portem de legislatura tan sols s’han tramitat dos perímetres, dos, i que segons el projecte de pressupost l’any que ve està previst que se’n publiquin “dos o tres”. Riva advertia ahir, però, que no s’ha marcat un objectiu “numèric”, i que la consigna que s’ha donat és la de prioritzar els entorns dels monuments inclosos a la candidatura al Patrimoni mundial sobre els testimonis materials de la construcció del Coprincipat: tan sols tres disposen del perímetre definitiu.

El cas és que la ministra tampoc va aclarir el calendari d’aquesta candidatura: inicialment s’havia parlat del 31 de gener del 2021 com a data límit per entrar el document definitiu a la Unesco, de manera que fos avaluat pel comitè del patrimoni mundial que es reunirà el juliol del 2023. Segons Riva, al febrer hi ha programada una reunió del comitè de copilotatge per verificar que cada estat ha elevat els monuments a la respectiva llista indicativa, així que difícilment arribarem a temps per a l’avaluació del 2023. De totes formes, al pas actual és poc creïble que hi haguéssim arribat amb tots els monuments de la candidatura protegits amb l’entorn definitiu.