La formació ingressa els cartells i fotografies del fons Judit Tulla, cofundadora de l’Esbart Andorrà.

Hi ha estranyes, inesperades afinitats que ajuden a moure el món. Per exemple, l’amistat que uneix Claude Benet amb Maria Rosa Viadiu des que l’historiador es va capbussar en el rastre andorrà de la II Guerra Mundial. La filla de l’autor d’Entre el torb i la Gestapo va viure entre el 1940 i el 1952 al carrer dels Xiulets, avui mossèn Enric Marfany, de Sant Julià. Temps suficient per fer al seu torn amistat amb Judit Tulla i Cuffi.

D’acord: és possible que amb prou feines la recordin els més veterans, posem que Daniel Areny. Però resulta que Tulla, que com els Viadiu s’havia refugiat a Sant Julià –ella, a la segona meitat dels 40– va ser una de les fundadores de l’Esbart Andorrà, considerat l’antecedent directe del Laurèdia i que es disputa amb el Santa Anna escaldenc l’honor de ser la primera formació dansaire del país. Tulla, en fi, va tornar a mitjans anys 50 a Barcelona, i l’Andorrà es va anar esllanguint fins desaparèixer, i quan el 1962 Esperança Ivern i el mateix Areny van impulsar el Laurèdia el van prendre legítimament com a referència. Per això avui consta al preàmbul de la seva història oficial.

El cas és que Tulla va ser durant els seus anys lauredians una activíssima dansaire, i que no només ballava, sinó que també dibuixava esbossos, models i cartells per a la formació. Va reunir, a més, una considerable col·lecció de fotografies de l’Andorrà en acció, i tot aquest material, atenció, el va conservar tota la vida. Per això se’l va confiar en traspassar a Maria Rosa Viadiu, que va tenir la intuïció de contactar Benet per cedir el fons Tulla a l’esbart Laurèdia.

Ho dèiem al començament: són les afinitats més inesperades, que acaben movent el món. Doncs ahir, per fi, el Laurèdia va ingressar oficialment el fons Tulla, integrat per un centenar de fotografies –la festa major del 1952; actuacions a Santa Coloma i a la Seu; l’escapada d’aquell mateix any a Palma de Mallorca, de la qual la Institució Milà i Fontanals de Barcelona en conserva, per cert, mitja dotzena de gravacions– i una vintena d’esbossos, cartells i patrons dibuixats amb el traç elegant i rica paleta per la mateixa Tulla. Va ser un acte senzill, discretíssim, en què Benet va cedir el material al director artístic de l’esbart, Jaume Torra, entusiasmat davant d’aquest inesperat regal: “Havíem buscat fotografies dels primers anys de l’esbart Andorrà, però les poques que hi ha són propietat de col·leccionistes particulars, i ves per on ara ens n’arriba aquest centenar! Ara toca examinar-lo, catalogar-lo i amb una mica de temps i de paciència digitalitzar-lo, a banda d’una feina d’investigació ineludible per posar nom i cognom a tota aquesta gent que als anys 50 ja ballava: són els pioners, els nostres fundadors!”

Torra recordava ahir que tant Tulla com la primera directora de l’Andorra, la també catalana Anna Maria Garcés, procedien de l’esbart Verdaguer, fundat el 1945 per Josep Benet i Manuel Cubeles i que en aquells primers anys del franquisme es va convertir en reducte d’una catalanitat que s’expressava ballant: “Molts dels dansaires que s’hi van formar van ajudar després a estendre la llavor dels esbarts per la resta del territori català. I més enllà, com va ser el cas de l’Esbart Andorrà”. Torra, en fi, no descarta que de tot aquest material n’acabi sortint una exposició [el Laurèdia celebra el 2023 el 60è aniversari] o que algun dels dibuixos de Tulla inspiri un cartell vintage.

El que no queda encara del tot clara és la cronologia de l’Andorrà: Areny, que no hi va participar directament però que recorda les fundadores i en va recollir de fet el llegat, sosté que va ser el primer esbart que es va crear al país. Per a això hauria de ser anterior al 1950, que és quan consta que arrenca l’esbart Santa Andorra. Tampoc s’ha pogut establir quan Tulla i García van deixar l’Andorrà, ni quant de temps va sobreviure l’esbart després que elles tornessin a Barcelona. Areny creu recordar que quan el Laurèdia es va estrenar, la festa major del 1963, feia dos o tres anys que l’Andorrà ja no ballava. Però aquests buits, en fi, ja hi eren. El llegat Tulla és l’excusa perfecta per mirar de resoldre’ls.