Si hi hagués una ITV per a llaüts, ni que siguin llaüts per fer maco i no hagin tingut mai vocació de navegar, el nostre llaüt, el que des del 2015 està avarat a l'avinguda de Tarragona i que segella l'agermanament de la capital amb la localitat catalana de Sant Pol de Mar, segur que no la superaria.
L'embarcació pateix evidents signes de deixadesa, amb clapes de pintura al pal, a l'antena –la perxa d'on penjava la vela llatina, que el nostre llaüt mai no ha muntat– i també al buc, el cos de l'embarcació. Potser no són visibles des de certa distància, posem que per als vehicles que circulen per l'avinguda, però la visió per als vianants és llòbrega, i només cal afegir-hi la brutícia acumulada a la coberta, amb fullaraca que deu fer unes quantes temporades que no es retira.
El Comú no sembla que s'hagi donat per al·ludit i no té previst intervenir-hi. No es tracta de deixar l'embarcació en disposició de navegar pel Valira, perquè això mai no ho farà, sinó de mantenir amb certa dignitat el mobiliari urbà, especialment quan es tracta de la donació d'una ciutat amb què la capital està agermanada i d'un element que té certa vocació artística. Però el cert és que el llagut, construït amb material sintètic, pintat de blanc i blau i que fa tres metres d'eslora, sembla que tingui la negra: quan Sant Pol el va cedir a la capital, el gener del 2015, es va passar mesos amagat a l'aparcament perquè el Comú del moment no sabia on col·locar-lo. Al final va anar a espetegar a un racó de l'avinguda Tarragona especialment trist, i aquí s'ha quedat. El 2018 ja se li va practicar un lífting d'urgència, i ara torna a tocar. I ja que hi som, potser tocaria també treure'l de l'ostracisme i buscar-li un espai més lluït.
