La fundació que gestiona els fons oceànics de la fotògrafa francesa conserva una dotzena de clixés amb les fotografies del seu primer reportatge professional, el 1936 a Andorra i la Seu.

La pista la va donar l’altre dia Pau Chica: un grup de milicians, amb tota probabilitat anarquistes, posen per al fotògraf amb la baioneta calada en un punt que l’historiador alturgellenc identifica com la Farga de Moles. Som al juliol del 1936, als primers dies de la sublevació militar que va conduir a la Guerra Civil espanyola, i la fotografia, especula Chica, és cosina germana d’una altra on es veu una dona vestida amb la reglamentària granota de miliciana: Concepción Guillén, dita La Lleona, simpatitzant de la CNT-FAI que als inicis de la conflagració es va plantar a la Seu amb el seu marit, Juan Baeta, i va participar en episodis tan luctuosos com l’assassinat de l’armer Àngel Ballarà, que Francisco Javier Galindo explica amb pèls i senyals a La Seu, 1936. Com a mínim, això és el que sosté el  sumari del consell de guerra que la va condemnar a mort el 29 de març del 1943, on la fotografia de La Lleona va ser una de les proves de càrrec –a banda del testimoni de mig centenar de veïns de la Seu.

Doncs és molt probable que totes dues fotografies, la dels milicians i la de Guillén, fossin disparades per Hélène Roger-Viollet (o pel seu marit, Jean Fischer), tal com insinua Chica. Sabíem que el matrimoni es trobava el juliol del 1936 a Andorra: era el seu primer treball professional com a fotògrafs, i pretenien retratar les vacances d’estiu a què els treballadors francesos tenien dret gràcies a una recentíssima llei aprovada pel Front Popular: quinze dies l’any.  Roger-Viollet i Fischer van arribar-se  a Andorra en bicicleta, i una vegada esclata la Guerra Civil tenen la intuïció, i l’audàcia, d’acostar-se a la Seu per veure què hi passa: i el que hi passa és que els comitès anarquistes van imposar el seu ordre (o millor dit, desordre) i entre el juliol i el novembre del 1936 van perpetrar 43 assassinats, a banda d’escenes tan inquietants com la crema ritual d’objectes religiosos a la plaça Catalunya. 

Aquestes fotos han circulat amb certa profusió. De fet, la revista L’Illustrazione Italiana les va publicar el novembre del 1936. Però quedava pendent una pregunta òbvia: i el fotoreportatge andorrà que els va donar l’oportunitat de convertir-se en uns dels primers periodistes a cobrir la Guerra Civil? Doncs a un miserable clic de distància, perquè al formidable portal de la fundació Roger-Viollet hi pengen una dotzena de vistes andosines, algunes del 1936 –el port d’Envalira i Fra Miquel, Sant Julià i Canillo– i altres de clarament posteriors –el Pas de la Casa, la Rotonda. Ni rastre, però, dels obrers de vacances que hi havien vingut a buscar.

Així que ja ho saben: una altra fotògrafa il·lustre que cal que posem a la nòmina dels que ens van visitar en els convulsos anys de pre i postguerra. Recordin que tenim pendent de confirmar si Martha Gellhorn va passar o no per aquí, i que sabem que altres dos astres del fotoreporterisme, Francesc Boix i David Seymour, àlies Chim, sí que ho van fer. Roger-Viollet (1901-1985) no té potser l’aura refulgent dels seus col·legues, tot i que és la fundadora de l’agència que du el seu nom, i de la trista celebritat pòstuma que va adquirir en ser assassinada pel seu marit i company de fatigues fotogràfiques. Succés que amb tota probabilitat va opacar de forma retrospectiva, i cruelment injusta, la seva trajectòria professional.