Diari digital d'Andorra Bondia
El campanar de Santa Eulàlia, aixecat sobre el cementiri i que als anys 80 Margarit va recalçar per evitar que col·lapsés.
El campanar de Santa Eulàlia, aixecat sobre el cementiri i que als anys 80 Margarit va recalçar per evitar que col·lapsés.

El llegat ocult de Joan Margarit


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Facundo Santana

El poeta català, traspassat dimarts als 83 anys, que era també arquitecte i catedràtic de càlcul d’estructures, va treballar en el recalç del campanar de Santa Eulàlia d’Encamp, a mitjans anys 80, i formava part de l’equip de Martorell, Bohigas i Mackay que va construir el Centre Esportiu d’Ordino.

No descobrirem ara ni aquí la dimensió poètica de Joan Margarit (Sanaüja, 1938-Sant Just Desvern, 2021), traspassat dimarts a Barcelona i de qui havíem parlat amb certa profusió arran de l’antologia Marbre d’aire, publicada el 2012 per Editorial Andorra, i del seu primer volum de memòries, Per tenir casa cal guanyar la guerra (Proa, 2018). Després els rematarem, perquè és el que toca, però comencem pel que probablement sigui el rastre més ocult que el poeta va deixar entre nosaltres. Un rastre que respon al seu altre jo, el de l’arquitecte i catedràtic de càlcul d’estructures que també va ser. Ofici que li venia per via paterna: el seu pare, el també arquitecte Joan Margarit Serradell, va projectar el Park Hotel –construït entre el 1952 i el 1956– i un decenni després va urbanitzar el que avui coneixem com la plaça de les Arcades, tots dos a la capital i tots dos a instàncies de Bartomeu Rebés.

Però tot això és una altra història i, a més, ja ho sabíem. El que probablement els havia passat fins ara desapercebut són les dues intervencions andorranes del Margarit arquitecte. Les coneixem, naturalment, gràcies a Enric Dilmé, que les havia ressenyat al blog que consagra a l’arquitectura del nostre segle XX. No s’esperin edificis singulars ni projectes que hagin marcat època per aquí dalt. Aquest honor és del Margarit pare. Però completa el retrat de l’autor d’Estació de França, Casa de Misericòrdia i No era lluny ni difícil, i ens l’acosta d’una manera física i –paradoxalment– eminentment prosaica, com de seguida veuran.

El Margarit fill es va acontentar a recalçar el campanar de Santa Eulàlia d’Encamp. Devia ser a mitjans anys 80, diu Dilmé, just abans de la intervenció de Martorell, Bohigas i Mackay (MBM), que li van donar a la parroquial la volta com un mitjó: “El van cridar per resoldre la inclinació de la torre, que està assentada sobre el cementiri. Va ser una operació delicadíssima, que posava com a exemple a classe, a l’escola d’arquitectura, juntament amb una de similar que va haver de dirigir a l’anella olímpica de Barcelona 92: fonamentar sobre 20 metres d’escombraries l’estadi on s’havia de disputar la competició de beisbol”. N’hi va haver una segona, igualment tècnica i aquesta vegada, sí, per encàrrec del taller MBM, que entre el 1992 i el 1996 va aixecar el Centre Esportiu d’Ordino.

I això és tot. Potser no és gaire, però tot de primera mà, perquè li ho va explicar Margarit, “un home cordial i correctíssim, que sempre va trobar el moment per atendre’m, però que en canvi semblava que ho havia oblidat quasi tot sobre la seva faceta d’arquitecte. Simplement, no li interessava, havia decidit centrar-se en la poesia i la resta era accessori, com si li hagués passat a un altre home.” 

Els detalls suculents, ja ho hem dit, cal buscar-los a Marbre d’aire i al volum de memòries, on explica amb un cert deteniment el descobriment d’Andorra, el 1952 i seguint l’estela del pare, embarcat en l’aventura del Park Hotel. Unes estades que a ell li van servir per enamorar-se (platònicament, és clar) de Montse, la filla de Bartomeu Rebés, a qui sis decennis després va dedicar el poema Andorra Park Hotel, i perquè els pares –que s’havien conegut a la Girona dels anys 40, on Margarit treballava per a la Dirección General de Regiones Devastadas– acabessin de lligar una profundíssima amistat.

No ho deixarem sense consignar aquí una altra amistat, la que unia el traspassat poeta amb el violoncel·lista Lluís Claret –li dedica Tres suites, de Marbre d’aire– i extractar de nou uns versos d’Andorra Park Hotel, que són aquests: “Aquí, on després van construir l’hotel,/ aquell noi va amagar sota una pedra/ una carta d’amor i va fer un mapa,/ el veritable mapa d’un tresor./ Però el tresor era una covardia [...]/ Llavors la covardia o el menyspreu/ –no ho sabrà mai− venia d’una dona./ Va arribant l’alba als vidres de l’hotel/ com un vaixell de guerra./ Cap dona no es recorda de cap carta./ Els núvols presagien fred i neu.”

llegat
Joan Margarit
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic