El llegat Riva, en vuit claus

Sílvia Riva no repetirà. Fa setmanes que la ministra de Cultura en funcions va comunicar a Xavier Espot la voluntat de deixar el departament. No només això. També li va suggerir l’oportunitat de segregar-lo en dues carteres, la d’Esports i la de Cultura, que considera amb prou entitat –i amb continguts prou dispars– per ser gestionats de forma independent. Arriba per tant l’hora de fer balanç d’un mandat que es va fer esperar: recordin que Riva va ser l’última ministra de l’Executiu que va prendre possessió del càrrec. Ho va fer el 19 de juny del 2019 a l’Espai Columba, quasi un mes després que els seus col·legues de gabinet, i amb el compromís que el Museu Nacional seria una de les prioritats del mandat. Els altres reptes amb què va assumir la cartera van ser la reforma de la Llei del patrimoni, amb el dossier enverinat dels entorns de protecció, i el trasllat de l’Arxiu Nacional. Examinem a continuació fins a quin punt, i com, ha complert els compromisos adquirits.

1. Sant Vicenç: la patacada
Pandèmia de banda, el fet que sens dubte ha marcat el mandat en matèria cultural és l’ensorrament del campanar de Sant Vicenç d’Enclar, el vestigi preromànic més antic del nostre patrimoni, està datat entre els segles VIII i IX, que va caure oficialment a causa de l’episodi de pluja i vent registrat la matinada del 20 de desembre del 2019. Riva va assumir personalment la gestió d’una patacada patrimonial sense precedents entre nosaltres i es va comprometre a reconstruir de forma “fidedigna” un monument “idiosincràtic”. Es van inventariar i numerar el miler de pedres que se’n van poder recuperar, es va aixecar un model 3D a partir de la documentació gràfica existent i a la primavera següent es va posar fil a l’agulla. Aquesta campanya en conclourà la reconstrucció, i es complirà així el compromís contret per la ministra l’endemà mateix de la catàstrofe. L’ensulsiada, però, va deixar en evidència la inexistència de planimetria de Sant Vicenç d’Enclar (ni de cap altre monument), i ha quedat sense resoldre la sospita que el ministeri estava advertit del delicat estat de salut de Sant Vicenç com a mínim des del 2012, quan es va detectar un bombament a la base del campanar, just per on el 20 de desembre del 2019 va col·lapsar l’estructura.

2. La Farga del Madriu: la joia
L’altre gran projecte arqueològic del mandat ha sigut l’excavació de la farga del Madriu, en actiu entre el 1732 i el 1830, una operació sense precedents per la magnitud i per les condicions, el jaciment es troba a més de 2.000 metres d’alçada. La primera campanya va arrencar el 2021 i a la segona es van confirmar les sospites: ens trobem davant de l’esglaó que lliga la farga medieval i les que van proliferar entre el segle XVIII i el 1876, quan tanca la farga Rossell. Una estructura única en dos cossos, la farga i el martinet, operant per separat però dintre de la mateixa cadena productiva. Aquest curs hi haurà una tercera campanya i el resultat no serà la reconstrucció de l’estructura original com a la farga Rossell, sinó aturar la desaparició dels vestigis i fer visitable el jaciment. Però si la farga del Madriu és la cara arqueològica del mandat, la creu són el dolmen d’Encenrera, que seria el primer que es localitza i documenta al país i les restes del qual es van descobrir gairebé per casualitat l’estiu del 2019: en tot aquest temps no s’hi ha practicat ni tan sols una prospecció, no diguem ja una intervenció amb tots els ets i uts. I si s’hi ha practicat cap, s’ha mantingut en secret tot i les freqüents demandes d’aquest diari. Tampoc s’ha anat més enllà d’una simple intervenció per netejar, fotografiar i documentar el jaciment rupestre localitzat l’abril del 2021 al bosc del Rep, sobre de Meritxell, i cosí germà del Roc del veí Roc de les Bruixes. Ni, ja que en parlem, s’ha avançat un mil·límetre en la protecció d’aquest últim jaciment, qüestió que s’arrossega des del mandat anterior.

3. El Pla Estratègic: quasi un mite
Durant gran part del mandat l’argument preferit per la ministra per diferir decisions controvertides –la Biennal de Venècia, per exemple– va ser el Pla Estratègic de la Cultura, que va posar en marxa al poc d’assumir el càrrec i que es va presentar en societat a l’octubre. El text vol ser el full de ruta del departament en el pròxim decenni, començant pels grans eixos programàtics i acabant per les 284 accions concretes que enumera de forma sistemàtica. Riva s’hi ha referit sempre amb convicció i entusiasme, veurem si els hereta el seu substitut, però el cert és que DA governa des del 2011 i ha sigut al cap de tres legislatures, tres, que ha començat a tenir clar quin havia de ser el camí en matèria cultural. La pregunta òbvia és en base a quins criteris s’ha vingut actuant fins ara.

4. Els entorns: vade retro
La legislatura conclou en aquest punt gairebé com va arrencar. En suspens. Durant el mandat de Gelabert se’n van aprovar tres; aquest se n’han començat a tramitar dos. En total, hi ha 14 monuments que ja tenen perímetre definitiu, dinou més en diferent fase de tramitació, i 37 que parteixen de zero. Recordin que la transitòria de la Llei del patrimoni, que data del 2003, donava dos anys, dos, per aprovar els entorns de protecció de tots els BIC, i que la reforma del 2014, la que retalla de 100 a 20 metres l’entorn cautelar, ho va deixar tot en stand by. I fins avui. Des del primer moment Riva ha tingut clar que aquest nus gordià només es podia resoldre amb la participació i la complicitat dels comuns, que són els que exerceixen les competències urbanístiques. I en aquesta línia de la cogovernança anava l’esborrany de la nova Llei del patrimoni, que pretén implicar-hi les corporacions locals i on els entorns ja no seran l’única figura amb què l’Executiu podrà jugar per protegir el patrimoni: el text compta també amb els plans especials i els plans directors. En fi, si bé és veritat que Riva s’ha mostrat disposada a acabar amb els 20 metres cautelars, que fins i tot el Consell Assessor del Patrimoni considera absolutament insuficients, la futura llei del patrimoni, que a la tardor havia de presentar als comuns, sembla haver-se quedat al calaix. Veurem si al pròxim mandat ressuscita. En fi, que els entorns de protecció cremen, i Riva tampoc no s’hi ha volgut enganxar els dits.

5. Venècia: ni sí, ni no
Ho dèiem una mica més amunt: mentre no va estar redactat i aprovat, el Pla Estratègic va ser la coartada de l’ambigüitat amb què la ministra (ara en funcions) es referia a la Biennal de Venècia. Sempre semblava endevinar-s’hi, però, la intenció de tornar-hi després de l’aturada que va provocar la pandèmia. Ara que tenim Pla Estratègic, l’únic clar és que el pressupost d’aquest curs preveu una partida per al primer curs del cicle venecià, que és aquest. La pròxima edició, que serà la 60a i la sisena amb presència andorrana, tindrà lloc previsiblement l’abril del 2024, però el ministeri encara no ha fet saber oficialment si s’hi tornarà, i molt menys com. Recordin que havia quedat pendent la reformulació del procés de selecció del representant andorrà, que fins ara sortia d’un concurs previ i que es pretenia vincular en endavant al comissari designat. Així que el que calia establir era com s’elegia el comissari. De moment, no se sap, el temps passa i queden tan sols dotze mesos, dotze, perquè arrenqui la pròxima Biennal. Entremig, no cal insistir-hi, va esclatar l’afer Keshta, resolt amb l’apartament del tècnic de Promoció Cultural a qui més directament va esquitxar la polèmica.

6. Museu Nacional: l’etern retorn
Era un dels compromisos amb què Riva va assumir el càrrec. És cert que des del primer moment va advertir que el pas previ era l’elaboració del Relat Nacional que li havia de donar consistència conceptual. I és cert també que la pandèmia va trastocar lògicament les prioritats. Però no ha sigut fins al final del mandat, exactament com a cada cicle electoral des de fa lustres, que el Museu Nacional no ha tornat a ensenyar la poteta. Sembla que ara sí –però també ho semblava fa quatre anys, i fa vuit– i sembla també que anirà al solar de l’aparcament de l’antiga plaça de toros, que el Comú de la capital cedirà ad hoc. Mentrestant, continua l’habilitació del Rosaleda, restaurat de dalt a baix i estrenat el 2019, per ubicar-hi l’Arxiu Nacional, que no hi cap a les obsoletes dependències de Prada Casadet. Una mudança de la qual ningú s’ha molestat a informar de les condicions ni del calendari. 

7. Una dèria: la Unesco
La pedra seca s’afegirà previsiblement el desembre del 2024 a la llista del patrimoni mundial de la Unesco, on ja figuren les falles i les festes de l’os. Queden pendents la transhumància, de la qual tampoc ningú s’ha molestat a explicar-nos-en la importància, l’oportunitat ni la necessitat, i que es decidirà aquest desembre, i la construcció d’un Coprincipat als Pirineus, sense data però que es podria ventilar el 2024, més probablement el 2025. Però queda la contradicció d’aquesta fal·lera per accedir al patrimoni mundial al costat de la desídia que totes les administracions han demostrat a compte del Madriu, que des del 2004 espera unes ordinacions que en regulin d’una vegada i per sempre l’accés rodat. El ministeri és aquí el convidat de pedra, però tampoc se l’ha vist actuar amb gaire convicció.

i 8. Les subvencions: una esperança?
Sembla que el ministeri era conscient que les subvencions culturals s’havien convertit essencialment en una menjadora. Cal pensar que d’aquí provés la reforma presentada al gener, gairebé in extremis, que pretén potenciar la professionalització i la internacionalització del sector i que s’afegeix als retocs dels cursos anteriors, ara l’ajut al cine, ara l’ajut a la creació literària, ara l’ajut a la traducció. Veurem si aquesta enèsima i benintencionada reforma funciona, però les anteriors no conviden precisament a l’esperança.