Ja la tenim aquí, la firma de l’Andorra Land Art, probablement la instal·lació més esperada i espectacular de la primera edició de la Biennal, que arrenca oficialment aquesta tarda: un llençol enorme, probablement el més gran que mai s’hagi estès en aquest racó nostre de món, que fa 220 metres de llarg per 2,80 d’amplada, i que l’ideòleg de la instal·lació -l’arquitecte Miquel Mercè: seu és el projecte de remodelació de la plaça Coprínceps d’Escaldes- va desplegar al migdia de Meritxell amb l’ajuda de dos companys d’aventura. De seguida els expliquem com, pèrò diguem abans que l’operació es va allargar des de les 11 fins a les 17 hores, i que va tenir lloc entre les cotes 1.200 i 1.360 de la tartera del Carroi, amb desnivells -facin el càlcul- que en ocasions freguen el 100%: com perquè hi escali Purito!

Amb un èxit més que notable: nomes havien desplegat deu metres de llençol, recordava ahir Mercè, i tant la policia com el cos de banders ja s’havien mobilitzat davant de l’allau de trucades de ciutadans preocupats per tan inesperada aparició a la seva tartera. Diu el pare de la criatura -batejada amb el nom de Longitud sense amplada- que els cossos de seguretat es van limitar a comprovar que es tractava, efectivament, d’una de les instal·lacions de la Biennal, i no d’un grup d’indignats que aprofitaven el matí mandrós de la diada per penjar al punt més visible de la vall una reivindicació qualsevol. On s’és vist.

Però el cert és que el comissari del festival, Pere Moles, es va haver de presentar a corre cuita a les dependències de l’Obac amb l’estesa de permisos del comú per demostrar que tot estava en regla. Una incidència similar va tenir lloc al coll de la Botella, on els catalans Víctor Mata i Josep Lluís Vendrell enllestien Aprisió, mena d’homenatge -diuen- a la vocació migratòria dels nostres avis i rebesavis. Ja el poden visitar, fent-li companyia a la Tempesta en una tassa de te d’Oppenheim. En fi, també ells van rebre la reglamentària visita de l’autoritat, i de nou Moles s’hi va haver de presentar amb la paperassa corresponent.

Fins aquí, l’anecdotari de la jornada. De fet, per a Mercè no hi podia haver millor senyal que aquest inesperat ressò entre el personal: “L’objectiu primigeni de la instal·lació era generar un impacte entre la població: no portàvem ni una hora treballant-hi, i ja ho havíem aconseguit. Un èxit”. Val a dir que Longitud sense ampada s’havia d’haver desplegat el cap de setmana; ho van impedir les condicions meteorològiques, perquè es tractava d’una operació artesanal: dilluns van fer una primera aproximació al peu de la tartera per deixar-hi amb el material -set rotlles, cadascun d’uns 30 metres: en total, més de cent quilos de llençol, “que dit així potser no semblen gaire, però que si has de portar a l’esquena en una tartera com aquesta, acaben pesant- i dimarts van posar fil a l’agulla, estenent els rotlles de dalt cap a baix. Joc de contrastos.

Joc de contrastos

I a peu, perquè contra el que ens pugui semblar als profans, la tartera és un hàbitat practicable i relativament estable, confirma Mercè. L’obra -si és que se’n pot dir així, i no mereix figurar al costat dels majors trols de l’art contemporani que dies enrere repassava la revista Jot Down: no s’ho perdin- penjarà de la tartera durant tota la Biennal. És a dir, fins al 10 d’octubre... si és que els elements no disposen una altra cosa. Art efímer, vaja, amb un objectiu més enllà d’épater el ciutadà: “Reivindicar la continuïtat entre el paisatge urbà i el natural, un diàleg, una interacció que molt sovint s’ha perdut”.

Per això es va empescar una estructura indiscutiblement antròpica -diu- i va decidir plantar-la en una ubicació tan ferèstega, tan poc tocada per la mà de l’home com la tartera. Es tractava, diu, d’explotar al màxim el contrast: d’aquí la geometria rectilínia de Longitud sense amplada, inexistent en la naturalesa, i d’aquí també el color blanc, una absoluta raresa en condicions naturals, diu. I si al començament hem descrit la cosa aquesta que penja del Carroi com un llençol, és perquè es tracta exactament d’això, només que de proporcions ciclòpies. Mercè va descartar la microfibra i altres materials sintètics, i va optar pel molt humil i molt domèstic cotó, més natural, més sostenible i tota la pesca. I per això mateix de la sostenibilitat l’ancoratge de la tela es va fer amb pedres de la mateixa tartera, i no amb claus com era la idea inicial.

El resultat, en fi, es pot contemplar des del 80% dels edificis de la capital i Escaldes, repeteix, i ha fet que molta gent es fixi per primera vegada en un element ommipresent en el paisatge de la vall central però que sovint -i per no dir sempre fins ara- havia passat desapercebut: ¿quin interès pot tenir un cementiri de rocs, com no sigui resar perquè mai no ens caiguin a sobre? És mèrit de Mercè haver-nos-el (re)descobert. ¿Que el resultat final queda un pelet petit, vist des de baix, tot i les proporcions enormes del projecte? “Hi havia unes limitacions econòmiques i físiques, i no deixa de ser una obra efímera: no tindria gaire sentit invertir un sac de diners en una obra condemnada a desaparèixer”. Ara no ens diguin que, vés per on, no s’hi haven fixat.