Cinc professionals del periodisme opinen sobre la ‘Guia pràctica de llenguatge inclusiu i no sexista’ que acaba de publicar l’Institut de les Dones. Entre les propostes més polèmiques, prescindir del masculí genèric i adoptar la concordança en femení quan un dels elements de l’enumeració és masculí.

El novel·lista Albert Villaró es declarava l’altre dia objector de consciència. Ho feia a compte de la Guia pràctica de llenguatge inclusiu i no sexista, elaborada per Elena Aranda i publicada per l’Institut de les Dones. Villaró afirmava transigir amb la “majoria” dels suggeriments, però advertia que no combregaria mai amb la concordança de proximitat –lectors i lectores atentes, en lloc d’atents, per entendre’ns– ni amb el programa de màxims que la Guia planteja, que ell considera una “pasterada indigesta”. Però, és l’únic que opina així? De fet, i anant més enllà del que diu l’autor de La Companyia nòrdica, són alguns dels trets del llenguatge que avui utilitzem sexistes? Pensem en el masculí genèric, convertit en un dels objectius que la Guia planteja abatre tot i ser –com adverteix l’autora– la forma gramaticalment correcta? És operatiu substituir-lo per termes suposadament neutres, pensin a dir l’alumnat en lloc d’alumnes, persones migrants en lloc d’immigrants? La Guia ho té claríssim, i encara més que aquest llenguatge suposadament no sexista serveix per lluitar contra la discriminació i fomentar la igualtat.

Com que nosaltres no ho teníem tan clar, hem consultat periodistes, autors i correctors quina opinió els mereix el document.  Així que som-hi. És el masculí genèric (els andorrans, els electors) sexista? “És excloent”, diu la directora de Ràdio Ser Principat d’Andorra, Marisol Fuentes: “El llenguatge no és sexista en si mateix, però l’ús que se’n fa, sí. I el masculí genèric exclou i invisibilitza sistemàticament les dones. Utilitzar-lo sistemàticament és fer del llenguatge un ús androcèntric”.

Fuentes és també una decidida partidària de la concordança de proximitat –“Si la majoria d’elements d’una enumeració són dones, per què utilitzar el masculí?”– i també dels termes neutres (alumnat) i perífrasis (gent d’Andorra). Que també aquestes tinguin gènere (gent és masculí, alumnat, femení) no l’amoïna  en absolut: “No es tracta si les paraules és masculina o femenina, sinó si és o no integradora. Fa uns anys parlàvem de subnormals i avui de persones amb discapacitat funcional. El llenguatge evoluciona, els catalans i les catalanes del 1930 no parlaven ni escrivien com recomanava Pompeu Fabra i nosaltres tampoc no parlem com ells”.

Fuentes, en fi, anima de forma fervorosa a contravenir la norma gramatical perquè ens trobem davant d’un objectiu superior: “La igualtat és un dret fonamental, no una qüestió de gustos. Hi ha un percentatge elevadíssim de la població que vol un llenguatge més inclusiu”. I sosté que aplicar els criteris de la Guia és “fàcil”: “La pràctica ho demostrarà. De fet, ja ho està demostrant, malgrat que molts se’n riguin o ho critiquin”.

No tots els seus col·legues són tan optimistes. De fet, en el cas de Meritxell Prat, redactora del digital Altaveu, és més aviat al contrari: “El llenguatge inclusiu és un llenguatge artificial que en cap cas suposa una o la solució davant del masclisme tan present a la societat. Potser té més a veure amb allò tan típic de determinats polítics i institucions de fer veure que fan, quan en realitat no fan res, perquè mentre ens entretenim amb tot això la igualtat real queda molt lluny”.

Prat és igualment taxativa amb el desdoblament de gènere, la concordança de proximitat i la proscripció del masculí genèric: “Em sembla ridícul haver d’adoptar determinades fórmules que molt sovint l’únic que provoquen és una expressió rebuscada i impossible d’encabir en un titular, i poso l’exemple per deformació professionals, no per minimitzar-ho”. I és finalment escèptica, molt escèptica, sobre la utilitat real del llenguatge no sexista: “No crec que arregli res. Que parlem d’alumnat en lloc de els alumnes no elimina la discriminació que hi puguin patir les alumnes ni contribuirà que n’hi hagi més en carreres clarament masculinitzades. Finalment, no m’he sentit mai exclosa del masculí genèric, i crec que hem acabat confonent gènere i sexe. Com proposen algunes lingüistes, potser el problema és que del gènere no marcat se’n digui masculí. Amb una designació diferent, s’acabaria el problema”.

És precisament el que planteja l’historiador, editor i columnista Oliver Vergés: “Per què no canviem la paraula gènere i li’n diem declinació? Tindríem la primera declinació, que substituiria el masculí, i la segona, que substituiria el femení. És més fàcil fer-ho així que no confondre gènere i sexe i pensar que les paraules tenen genitals”. Vergés està també convençut que el llenguatge inclusiu “no és la solució a cap problema social, que no es resolen amb canvis de paraules o de maneres de parar”, i apunta a la base del constructe: “No són canvis que recomanin els lingüistes per millorar l’ús de la llengua, sinó canvis ad hoc que proposen grupuscles de persones que al meu entendre no tenen prou coneixements de llengua. Jo encomanaria la reforma del sistema a experts fiscalistes, no a profans. Tampoc deixaria la normativa de la llengua al criteri de persones que prenen decisions que no tenen una finalitat lingüística, sinó social”.

La conseqüència de fer-ho, conclou, és que lluny de resoldre les desigualtats, el llenguatge no sexista les fomenta: “No utilitzar-lo t’invalida per a segons què. No m’imagino un candidat que concorregués a unes eleccions sense recórrer-hi: el criticarien per sexista. De fet, si publiques una guia per parlar de manera no sexista, estàs dient que els que no la seguim se’ns ha de considerar sexistes?”

Menys contundent, però igualment escèptic, es reconeix Gabriel Fernández, conductor de l’espai Avui serà un bondia a RNA: “Intento en la mesura del possible incorporar les propostes més raonables, però no crec que dient els alumnes o els electors estigui ofenent ningú ni se’m pugui retreure un tic masclista. Però evidentment no soc una dona i en prenc nota per si alguna de les expressions o termes que utilitzi poden resultar ofensives”. I no tanca la porta a una eventual marxa enrere: “No penso canviar la forma de parlar... de moment. Si això acaba convertint-se en una tendència majoritària o obligatòria, m’hi hauré d’adaptar perquè el món no és només com el veig jo”.

I acabem amb Alba Doral, periodista del BonDia, de sòlides però heterodoxes conviccions feministes, que opta per una evolució “natural” del llenguatge, no “impostada” ni teledirigida per gent que no són ni lingüistes, sinó enginyers socials: “Què té de dolent dir aturat? No és un insult, no és humiliant. Dir-ne persona aturada no canvia en res la situació. I òbviament, no estàs parlant de tonyines. Tampoc emigrant o immigrant és cap insult. Però ara n’hem de dir persona migrant i el resultat és que ja no sabem si arriba o se’n va. En fi, que personalment em negaré sempre a utilitzar aquest llenguatge administratiu, burocràtic, ortopèdic excepte que arribi amb amenaça d’acomiadament. En tot cas, mai sortirà un text així signat amb el meu nom.”