Recordaran l’inesperat estira-i-arronsa entre el ministeri de Cultura i el Consell General arran del destí final del llibre IV d’actes del 1743 al 1864 recuperat al març: uns pretenien que s’incorporés als fons de l’Armari de les Set Claus, que el 1993 van ingressar a l’Arxiu, inclosos els tres primers volums. Els altres, que una vegada el patracol estigués restaurat i digitalitzat tornés al seu legítim propietari, que és el Consell, on d’altra banda es conserven els llibres d’actes posteriors al 1864.
Era una discussió més tècnica que bizantina, això ho tenien clar les dues parts, i al final s’han trobat en una solució salomònica: el document es dipositarà provisionalment al Consell General fins que l’Arxiu es mudi al Rosaleda, un trasllat previst des de fa anys que té data aproximada però encara no definitiva. En tot cas, el 2025. El volum, que efectivament ja s’ha restaurat i digitalitzat, es troba avui dipositat a l’Arxiu en espera de tornar al Consell, amb tota probabilitat al setembre. Tampoc s’ha tancat encara el calendari per penjar el patracol a l’arxiu en línia i posar-lo així a disposició d’investigadors, diletants i ciutadans, un dels objectius del projecte. Tècnicament ja es podria penjar, així que la decisió última la té l’Arxiu.
Una altra cosa és la transcripció de les actes que van del 1743 al 1864. D’això se n’encarregarà el Consell, dintre d’aquest extraordinari programa que va engegar el desembre passat i que consisteix a penjar en línia totes les actes del Consell, des del 1289 en endavant. La primera entrega, recordin, cobria fins al 1419, des de l’endemà mateix del Segon Pariatge fins al privilegi del bisbe Tovià, tradicionalment considerat l’acta de naixement del Consell de la Terra. La segona arribarà previsiblement al setembre i inclourà les actes fins que Enric de Navarra –i copríncep d’Andorra– es converteix en rei de França i la corona francesa incorpora el títol. Com que els llibres es transcriuen i es pengen de forma cronològica, i com que l’activitat del Consell s’intensifica a partir del segle XVII, segons el calendari previst la transcripció del llibre IV no estarà disponible en línia fins al 2026. Així que fins aleshores ens haurem de conformar amb la còpia digitalitzada que –esperem– l’Arxiu penjarà en breu.
Un llibre amb llacunes
Recordin que el llibre d’actes va desaparèixer de l’Arxiu de les Set Claus –aleshores, sis– on es conservava en algun moment de la primera meitat del segle XX i que va continuar en parador desconegut durant més de 80 anys fins que la tardor passada els descendents de qui va perpetrar el furt es van posar en contacte amb el Consell amb la intenció de vendre’l. Després de les amenaces de mobilitzar la Interpol, es van avenir a restituir-lo al legítim propietari, que no era altre que el Consell tot i haver transcorregut tres quarts de segle. El volum va tornar definitivament a casa a principis de març en un aparent bon estat de conservació. Al cap de quinze dies el Consell el va dipositar a l’Arxiu per passar pel quiròfan. El que havia de ser una intervenció gairebé de tràmit –en un mes havia d’estar enllestit– es va anar allargant fins al juny, perquè es van haver de descosir les 452 pàgines, netejar-les i restaurar-les manualment una a una, cosir els dinou quadernets en què estan distribuïdes i reintegrar les tapes, que també es van haver de reconstruir perquè les solapes s’havien volatilitzat. Una feina de formiga però absolutament necessària i que li garanteix, diuen les restauradores que hi han treballat –Ester Carrillo, i Cèlia Realp–, dos segles més de vida.
El llibre IV conté, com ja s’ha dit, les actes del Consell General compreses entre el 1743 i el 1864, amb una presència destacadíssima de l’eco que les guerres carlines van tenir entre nosaltres, a compte dels refugiats que van acollir molt principalment les grans cases del país –recordin l’arsenal de casa Rossell, amb desenes d’armes del segle XIX– i de les represàlies dels governs liberals espanyols. També els conflictes amb la mitra per culpa del delme, que els nostres rebesavis pretenien satisfer en efectiu, i no en espècie, i les trifulgues per la sal, pel yabac, pel blat i per la Solana. En canvi, i aquesta és la gran sorpresa, brillen per la seva absència les referències a la renúncia formal dels revolucionaris francesos al Coprincipat, quan el 1793 les autoritats de l’Arieja es neguen a rebre les 935 lliures de la quèstia, i també al Decret imperial firmat el 27 de març del 1806 per Napoleó, que restituïa per fi el Coprincipat. Tampoc no diu ni mu sobre la Nova Reforma del 1866. Val que el llibre conclou el 1864, però es podia esperar que un moment tan delicat hagués deixat petja en les actes del Consell.