El cert és que el cop de mà, el sorpasso, ja el va donar l’any passat, quan els llibres en format digital editats al país —és a dir, amb el corresponent codi ISBN andorrà— van superar per primera vegada el llibre en paper. I per golejada: 150 a 77. Però aquell era un resultat pelet enganyós, opina la cap de la Biblioteca Nacional, Júlia Fernández, perquè el 2014 Albert Salvadó va bolcar en el format electrònic bona part de la seva bibliografia, incloses les traduccions al castellà i a l’anglès. Descomptat l’efecte Salvadó, les xifres del 2015 constitueixen per tant un retrat més pròxim a la realitat del sector editorial: paper (78) i digital (75) es reparteixen quasi al 50% els 152 títols andorrans —tots els publicats per un editor establert al país, que té l’obligació legal de sol·licitar el corresponent codi ISBN—. Una proporció que en el futur no farà res més, molt probablement, que augmentar... a favor del llibre electrònic, és clar. El més sorprenent de tot és que l’edició digital encara és l’assignatura pendent de les editorials diguem-ne literàries, sorprenentment reticents —amb les honroses excepcions de 2+1 i Aloma— a les noves tecnologies. Si és que el format electrònic se’l pot considerar “nou” a aquestes altures, és clar.

I si sempre s’havien demanat per les proporcions exactes de la nostra (diguem-ne) indústria editorial, de nou l’ISBN ens n’aporta un retrat aproximat: el 2015, ja s’ha dit, es van publicar 153 llibres, una xifra “correcta” per al mercat andorrà, considera Fernández, però que de nou representa un descens considerable respecte al curs anterior. És clar que els 226 títols del 2014 constitueixen el rècord absolut des que el 1987 es va establir l’obligatorietat de l’ISBN, i una autèntica anomalia atribuïble de nou, en bona part, a la hiperproductivitat digital de Salvadó. Perquè se’n facin una idea: el segon any més prolífic, des del punt de vista editorial, va ser el 2011, amb 176 novetats; i el tercer, el 2012, amb 147. Les 153 del 2015 se situen per tant a la franja alta d’aquesta sèrie.

Més dades sobre la nostra salut editorial: les 22 editorials registrades al país, ja siguin comercials, institucionals o el que en biblioteconomia s’anomenen “autors-editors”: l’autoedició, també sotmesa al tràmit de l’ISBN. La mitjana són uns paupèrrims set títols per segell, xifra que denota l’elevadíssima fragmentació del sector. És clar que hi ha diferències enormes entre Ànima Viva, de llarg el segell més actiu —i a casa nostra, invisible, però aquesta és una altra història— amb 38 títols el 2014, i la resta: la segueix el Govern, una potència editorial que l’any passat va publicar 24 novetats; Crèdit Andorrà (17) i, per fi, dos segells amb vocació literària: Editorial Andorra (7) i Mesclant (7). A l’altre costat de la balança, abunden les cases que van editar un títol (2+1, Aloma, A4) o, directament, cap (Esfera, Fundació Julià Reig). Més conclusions: el pes enorme, desproporcionat, que representa l’edició institucional: entre el Govern (24), Crèdit Andorrà (17), la SAC (5), la Universitat Oberta La Salle (5), l’Institut d’Estudis Andorrans (4) i el Consell General (2) van publicar 57 dels 153 títols del 2015: un de cada tres. Si hi sumem els 32 d’Ànima Viva i els 38 autoeditats, resulta que les editorials diguem-ne tradicionals se’n van repartir tan sols 25.

Amb aquestes xifres, sembla molt més adequat parlar de microedició. I això que desconeixem el volum dels tiratges, que en comptadíssims casos superen els 500 exemplars. Res d’excepcional, opina Fernández, sobretot si es té en compte que l’editor local —com tots els editors de comarques, d’altra banda— juga amb el handicap d’una pèssima distribució: un mal endèmic que es tradueix en un fet sagnant: si ja és difícil trobar les novetats andorranes a les llibreries de la Seu, que s’hi fixi una llibreria barcelonina mereix figurar amb tots els honors en la categoria del miracle editorial. Pel que fa al gènere, en fi, la literatura ocupa una segona posició, amb 20 novetats, al darrere d’economia, dret i educació (41), i just al davant d’història, filosofia i teologia, cadascun amb 17 novetats. I acabem amb la llengua, on salta també una (relativa) sorpresa: el català continua sent molt majoritari (75), però en canvi el castellà, que havia sigut tradicionalment la segona potència, va retrocedir l’any passat fins a la quarta posició (12), al darrere de l’anglès (26) i el francès (18). De nou, aquí, les xifres estan directament relacionades amb la vocació multilingüe d’Ànima Viva, que acostuma a publicar en francès i sobretot en anglès.

Límits: més Rilke i debut hindú amb Janice Pairat

El curs passat ens vam quedar al 1912: aquest era l’any que acabava la primera entrega de la correspondència que es van creuar Rilke i Lou Andreas Salomé des que van topar a Munic, el 1897, i amb què Límits, de la mà de Miquel Clua i Marc Miró, reprenia l’activitat després de tres anys de silenci. Doncs la segona, que inclou una vuitantena de cartes fins al 1926 --l’any del traspàs del poeta— arribarà a temps per a la cita de Sant Jordi, de nou amb traducció de Joan Fontcuberta —que ja se les havia hagut amb Kafka, Zweig i Grass— i en una edició crítica, amb postfaci a càrrec dels editors i a compte de la pervivència del llegat literari de Rilke. No serà l’única novetat de Límits aquesta temporada: a la tardor hi tornen amb Seahorse, primera novel·la de Janice Pairat, l’última revelació de la literatura hindú (en anglès, s’entén) i recent finalista de l’Hindu Prize, l’equivalent al Cervantes del país asiàtic. Seahorse segueix la tradicional aposta de Límits per les literatures més aviat exòtiques i, naturalment, pels títols inèdits en català (i en aquesta ocasió, també en castellà). Amb Pairat salden el deute amb la literatura hindú, que encara no havia ensenyat la poteta al catàleg de l’editorial, però s’allunya del to habitual de Límits: en lloc de les històries dures a què ens tenia fins ara acostumats —pensin només en La foscor visible o Tanguy— Seahorse és el relat d’un amor a tres bandes —entre un estudiant, el seu professor i la germana d’aquest últim— a cavall entre dues ciutats —Nova Delhi i Londres— i dues èpoques -els anys 90 i l’actualitat.