L’arqueòleg Gerard Remolins li tenia molta fe al jaciment de la balma del Llunci quan, el juny del 2021, hi va practicar un primer sondeig. Li’n tenia fins i tot quan, després d’excavar fins a un metre i mig de fondària, es va topar amb una llosa enorme, part de la visera del roc de l’Oral que s’aixeca sobre la balma i que, en algun moment, no se sap quan, va col·lapsar parcialment, tapant en una mena de sarcòfag de pedra la part inferior i potencialment més suculenta del jaciment. I n’hi seguia tenint quan només van poder exhumar una escassa col·lecció de fragments d’os, desconnectats de qualsevol material arqueològic, i cinc estructures de fogar amb una prometedora concentració de carbons. Res més.

Doncs un lustre després, aquella fe s’ha vist confirmada per la ciència, i amb resultats espectaculars: la datació dels carbons del fogar exhumat a l’estrat inferior del jaciment —pensem que hi van identificar 21 estrats!— ha confirmat que la combustió va tenir lloc en algun moment entre l’11.800 i l’11.600 abans de la nostra era, a les acaballes de l’últim període glacial, quan les glaceres eternes començaven a retirar-se. Som al paleolític final, i per la balma del Llunci hi transitaven els últims caçadors-recol·lectors. Practicaven encara el nomadisme i faltava algun mil·lenni per a la revolució neolítica.

Dit així –un fogar de fa 14.000 anys, més amunt, més avall– potser no sembla gaire cosa. Però estem parlant d’un jaciment estrictament coetani de la Balma de la Margineda, el testimoni més antic de presència humana documentada a les Valls d’Andorra. Els pobladors de la Balma de la Margineda –la capa 10, que té una forquilla entre el 12.080 i l’11.390 abans de la nostra era– pertanyen a l’anomenada cultura aziliana. Eren també caçadors-recol·lectors que vivien en grups formats per una vintena d’individus. Plantaven el campament base a la primavera i l’abandonaven a l’hivern.

El jaciment, en fi, va ser descobert el 1959 per Pere Canturri i excavat sistemàticament entre el 1979 i el 1991. La Balma de la Margineda era, en fi, la primera evidència de poblament al territori andorrà. Doncs li ha sortit competència, perquè si la datació de Regirarocs és correcta, els veïns de la Margineda no eren els únics que pul·lulaven per aquí fa 14.000 anys. Un altre grup de protoandosins es va aixoplugar durant l’etapa final del Paleolític a la balma del Llunci.

De fet, el fogar no és l’única evidència arqueològica que confirma una datació tan reculada. L’estrat inferior del jaciment també va deparar una breu mostra de fragments ossis que Regirarocs va fer analitzar. I, de nou aquí, el radiocarboni va confirmar una datació que es mou entre el 12.100 i l’11.800 abans de la nostra era. El problema, insisteix Remolins, és que, a diferència del fogar, d’obvi origen antròpic, els ossos –de cabra, no sabem si domesticada o salvatge– no estan associats a cap material arqueològic i, per tant, és impossible aventurar si estan relacionats amb l’assentament humà del Llunci o si, més simplement, l’animal va anar a morir motu proprio a l’abric encampadà.

El que està clar, conclou l’arqueòleg, és que la balma té molt més potencial arqueològic del que semblava i que mereix una campanya en extensió –la del 2021 va ser un humil sondeig en una zona de presumpció arqueològica–. De fet, el Llunci és un BIC i disposa, per tant, de la màxima protecció patrimonial. Aquell primer sondeig va anar per compte d’Els Arbres de la Tardor, la societat que urbanitzava aquell tram de la vora del riu, des de la balma fins al túnel dels Dos Valires. Les datacions posteriors les ha encarregat Regirarocs, i, tot i que no hi ha pressa –“Si ha resistit 14.000 anys, bé pot aguantar-ne uns quants més”—, no oculta l’interès a excavar un jaciment que és el mateix Remolins, especialitzat, a més, en el període de transició dels caçadors-recol·lectors al neolític, qui ha tret de l’anonimat i ha catapultat a la primera divisió de l’arqueologia nacional.

No et topes cada dia amb l’estructura que un home del paleolític va construir fa 14.000 anys per escalfar-se o per cuinar. No passava entre nosaltres des del 1979. La pròxima vegada que desfilin per sota del roc de l’Oral, pensin que allà sota hi ha probablement la llar més antiga del nostre país. Com per no tenir pressa per saber quins altres tresors oculta.