Diu que de petit, al seu Chicago natal, va tenir el rar privilegi de deixar net com una patena el cotxe funerari en què les despulles d’Al Capone viatjaven cap al cementiri. Era el 1947, Matt Lamb tenia 15 anys, i la cosa no és tan estranya si tenim en compte que el nostre home d’avui era el fill de la funerària més important de la ciutat. Una simpàtica barreja d’El padrí i A dos metros bajo tierra, vaja. De fet, Lamb va seguir al davant del luctuós però pròsper negoci familiar durant uns quants decennis més, fins que a mitjans 80 el cos li va dir prou i quasi se n’hi va ell, a l’altra banda. Va ser veure-li les orelles al llop quan va tenir una mena d’experiència mística i va canviar radicalment de vida –privilegis de qui ha viatjat en jet privat i s’ho pot permetre quasi tot– per reinventar-se com a pintor amb vocació d’outsider, que és el que Lamb va ser fins al seu traspàs, al 2012. Van ser quatre decennis d’activitat frenètica i sempre més o menys als marges dels circuits oficials. Però conservant l’ull clínic per als negocis. Va ser l’impulsor del projecte Lamb Umbrellas For Peace, per on des del 2001 –arran dels atemptats de l’11-S– han desfilat més de 300.000 nois d’una dotzena de països per fer exactament el que diu el nom: pintar paraigües en nom de la pau.
Doncs bé, aquest mateix Lamb és el que fins al 23 de desembre exposa a la galeria del restaurant Mama Maria de la capital, que obre així la temporada: es tracta d’una vintena de teles de petit i mitjà format, seleccionades per Josep Fèlix Bentz, representant de la Fundació Matt Lamb per a Europa i president del Reial Cercle Artístic de Barcelona, que repassen totes les etapes creatives de l’artista nord-americà: des de la figuració inicial amb arrels expressionistes i deriva simbolista –si hi busquen l’empremta de Chagall, l’hi trobaran, adverteix Bentz– fins a l’abstracció final. Diu el comissari, que el va tractar amb assiduïtat, que Lamb treballava amb Pink Floyd de fons i a tota pastilla, i amb una tècnica particular que consistia a submergir les teles en unes enormes banyeres plenes de pintura d’un color determinat; després les assecava amb uns ventiladors XXL, i d’aquí sortien els fons, amb taques i regalims que li inspiraven el tema de cada obra. En la seva etapa més figurativa, en fi, es repeteixen un seguit d’elements recurrents que tenen a veure amb la seva conversió –una mena d’aura que podria ser, diu Bentz, l’Esperit Sant (!)– així com els indígenes americans i el rostre de la seva esposa, Rose. Més que un outsider, Lamb és quasi, quasi un marcià; però les seves obres tenen un rar, inopinat magnetisme. Passin pel Mama Maria i m’ho diuen.
