El ‘Manual’ que era un ‘Politar’

El que ja sabíem, perquè ho va explicar el mateix Alcobé al març, en el moment de la cessió del nou Politar al Consell General, és que el llibre va aparèixer per sorpresa –ara som al 2008!– al cap de casa de cal Regí de Prats. Les casualitats de la vida van voler que cal Regí sigui veïna de cal Puigcernal, la casa pairal de Jordi Alcobé, a qui el Peret de cal Regí va demanar que fes un cop d’ull a aquella relíquia abans de desfer-se’n. Alcobé s’hi esperava un breviari o un missal i va l’home i s’endú la sorpresa de la seva vida. Rere unes tapes molt deteriorades i vuit pàgines en blanc, a la novena hi havia el premi gros: Manual Digest de les Valls de Andorra, en que se tractarà de son Govern, religió i de sos privilegis, usos, preheminèncias y prerrogativas. S’havia topat amb una còpia perduda del Manual Digest!

 

En realitat, i com també aleshores va explicar Francesc Rodríguez, no es tracta en realitat d’un Manual Digest sinó de la tercera versió del Politar Andorrà, reelaborada de nou per Antoni Puig (1721-1805) però no a partir del text canònic del 1764, que es conservava a l’Arxiu de les Sis Claus, sinó de l’esborrany de treball de mossèn Antoni. Ho infereix Rodríguez de detalls com ara la referència a la “santa crosada” a compte de certes indulgències que efectivament apareix a l’esborrany –adquirit el 1975 a París i avui conservat a l’Arxiu Nacional– però no al Politar canònic.

 

Aleshores van quedar pendents de resoldre alguns enigmes, que són els que el mateix Rodríguez resol a l’estudi que es presenta dijous que ve al Consell General: assenyaladament, el motiu pel qual mossèn Antoni va reescriure la seva obra magna tres decennis i mig després, i com és que aquest exemplar havia anat a parar a cal Regí de Prats.

 

Per començar, no es tracta ben bé d’una còpia sinó més aviat d’una revisió ampliada, que entre d’altres diferències òbvies inclou no només el mapa que tenen a l’altra pàgina sinó il·lustracions com una imatge de Santa Maria d’Urgell i una altra de la Mare de Déu de Meritxell. Al Politar original tan sols es va molestar a dibuixar-hi l’escut d’Andorra. Més diferències: Rodríguez sospita que la intenció de Puig era fer un Politar més entenedor, més fàcil de llegir i sobretot de consultar, recordin que, igual que el Manual Digest, l’objectiu confès de l’obra era fornir consellers i síndics d’arguments per defensar “privilegis, usos, preheminèncias y prerrogativas”: per això simplifica el redactat dels encapçalaments de llibres i capítols i en reordena alguns, “però el tret li acaba sortint per la culata, i coses que en l’índex diu que sortiran en un lloc acaben sortint en un altre. Són oblits o errors que potser podem adjudicar a l’edat: pensem que mossèn Antoni té ja 76 anys”. Més diferències: a l’hora de passar llista als coprínceps, pel costat francès li fa mandra –o mania– actualitzar-ne la nòmina i es queda en el “gloriosament regnant” Lluís XVI, decapitat el gener del 1793, quatre anys abans de redactar el llibre, mentre que pel costat episcopal s’entreté a afegir-hi els noms dels tres bisbes –Joaquin de Santyvan, Juan García i Josep de Boltas– que s’havien succeït després de publicar el primer Politar, i es complau a deixar com un drap brut la Revolució Francesa i naturalment els revolucionaris –en diu “impíos”– que des del 1794 es neguen a rebre la quèstia.

 

I és molt probablement aquesta convulsa situació internacional, unida al període de seu vacant que va seguir la mort de Boltas el 1795, el probable detonant del nou Politar. Rodríguez proposa que el seu entorn familiar li va posar la idea al cap. Atenció a l’entorn: l’hereu de casa seva era un nebot, Macià Puig, a l’època conseller general, com ho era també un Pere Casal de cal Regí de Prats, casat amb una neboda del mossèn. S’entén ara, oi?, per què el Politar va aparèixer dos segles i mig després al cap de casa de cal Regí. Està clar, d’altra banda, que Puig era un home de certa posició i de casa sens dubte forta: Rodríguez té la convicció que era fill de cal Busquets d’Escaldes, amb tota probabilitat emparentat amb el Busquets que va aixecar Casa de la Vall. Si hagués sigut un encàrrec del Consell, especula, molt probablement li haurien encomanat la còpia a un escrivà. I molt probablement aquest tercer Politar hauria acabar a l’Armari de les Sis Claus.

 

Abans d’acabar toca tornar al començament de tot: per què li va posar Manual Digest al que no és més –ni menys– que una nova versió del seu Politar? Rodríguez no en té resposta clara, més enllà que el  no deixa de ser una versió del Manual Digest, com el mateix Puig no s’està de dir. O potser perquè un mossèn del XVIII no tenia el sentit de l’autoria –o de la vanitat– que gastem avui. En qualsevol cas, recordin que el Politar no es va publicar fins al 1987, una transcripció de la còpia del 1869 que se’n conserva al Col·legi d’Advocats de Barcelona, i que l’edició definitiva, impulsada també pel Consell, a partir del Politar canònic i a cura d’Ignasi Baiges es va fer esperar fins al 2015.