El mapa secret de les trumfes (o Història universal de la patata)

Eve Ariza exposa a la galeria Taranmana la sèrie ‘Grills’, amb el tubercle com a protagonista absolut d’un vertiginós viatge conceptual.

Diu que la padrina se’n feia creus, quan veia que els veïns es venien horts, prats i terres o simplement hi aixecaven cases. Què farem, es demanava la pobra senyora, el dia que vinguin mal dades i hàgim de tornar a menjar trumfes? Perquè l’àvia, diu Eve Ariza, “estava convençuda que la truita es giraria i que hauríem de tornar a menjar patates”. Com si fos una maledicció divina, atiforrar-se de patates. L’auguri li devia quedar incrustat al cervell de nena, i molts anys després l’ha destil·lat en el projecte, més que sèrie, que va començar el 2019 amb Trumfona –o “experiència performativa participativa”, en les seves exactes paraules– i que ara plasma a Grills, la mena d’instal·lació que ha plantat –i perdonin la gràcia– a l’escaldenca galeria Taranmana. Una selecció de fotografies, dibuixos i peces de ceràmica que tenen en la trumfa –vol que sigui dit així, a l’antiga i a l’andosina– la protagonista absoluta.

I què és per a Ariza aquest humil tubercle? Per començar, un símbol de resiliència, perquè ens remet a les dures condicions de vida dels nostres ancestres postcolombins, perquè recordin que la patata va venir d’Amèrica, abans de Colom, res. Però és que a més sobreviu en condicions tan extremes que la NASA, diu, ha previst que sigui un dels aliments que es cultivin en una futura base extraterrestre, posem que a Mart. Però sobretot li serveix com a arquetip, insisteix: “De mi, de tu, de l’altre”. Fa dos anys les va convertir com qui diu en el seu animal de companyia. “Les planto, les observo, les fotografio mentre van creixent. Dels ulls en surten grills, i el grill és vida, és energia”. Dels ulls de les seves patates ceràmiques n’ha fet brotar minúsculs edificis, i com que la capacitat de reproducció de la trumfa és prodigiosa, d’un mateix tubercle de fang n’acaben brotant desenes de miniedificis que, insinua, poden interpretar-se com una al·legoria de l’especulació immobiliària. “Però no em facis gaire cas”, adverteix. També tuneja les trumfes de veritat, les biològiques, que cobreix amb una capa de pa d’or per observar com els grills van deformant la superfície i traçant noves formes. Fins que s’assequen, es van pansint i acaben, glups, fossilitzant, cruel metàfora.

No és la primera que converteix la patata en objecte artístic. L'italià Giuseppe Penone ho va fer abans que ella, i el filòsof Deleuze en va partir per teoritzar el concepte de rizoma, l’igualitarisme dels grills en lloc de la subordinació jeràrquica de les arrels, que es converteixen en troncs, branques i etcètera. Molt francès, ja ho veuen. La trumfa, en fi, és un inesperat microcosmos que Ariza s’ha dedicat a explorar, que té una vaga reminiscència a Murmuri i on també ha donat cabuda a la seva teoria del bla. No sé vostès, però a mi m’han entrat unes ganes boges de cruspir-me unes braves al Versalles.