Se’n recorden del Mata Mua? Segur que sí. Un Gauguin com una casa de pagès i una de les obres mestres de la col·lecció Carmen Thyssen, fins al punt que es va convertir en cavall de batalla de la renovació de la cessió de la col·lecció a l’Estat espanyol. Vam estar a punt, a punt de tenir-lo a l’hotel Valira, però la cosa es va tòrcer a última hora, les negociacions van arribar a bon port, el Mata Mua va tornar a Madrid, i demà s’exposa al museu Thyssen de la capital espanyola.

Però qui no es conforma és perquè no vol: el Mata Mua és una de les disset obres que protagonitzen Magenta, el videojoc inspirat en la col·lecció personal de la baronessa i produït pel Carmen Thyssen Andorra disponible des d’avui mateix a Google Play, un projecte pioner i sense precedents en el circuit museístic internacional, diu el conservador general de la col·lecció, Guille Cervera, que ha sigut possible gràcies al mecenatge de les immobiliàries Windsor & Meyers i CISA i que vol sembrar la llavor de l’art a les noves generacions.

No només això: pretén fer-ho d’una manera distreta, la vella i noble aspiració d’“ensenyar jugant”, que diverteixi el jugador i que serveixi a la vegada per formar futurs consumidors d’art i de cultura. És a dir, visitants de museus: “El segle XXI serà eminentment digital. De fet, ja ho és. Els museus i la col·lecció Carmen Thyssen no se’n poden quedar al marge. Hem d’aprofitar les eines digitals per captar l’interès dels més petits, que en són els principals consumidors, i redirigir-lo cap al món essencialment analògic que és una obra d’art”.

I la clau d’aquesta quadratura del cercle és Magenta, pel nom de la protagonista, un dels milers de nens que anualment desfilen per l’antic hotel Valira. En una d’aquestes visites escolars és abduïda per Neu, el menairó bo, que la fa entrar en un quadre i li demana ajuda per recuperar el pinzell màgic amb què el menairó dolent, que respon al molt nostrat nom de Roc, s’ha dedicat a tunejar les obres de l’exposició. Magenta haurà de superar una bateria de proves d’habilitat per anar saltant a cadascun dels quatre nivells de dificultat creixent en què està distribuït el joc. Cada prova està inspirada en una obra de la col·lecció, i n’hi ha disset entre Pati, d’Eliseu Meifrén, al primer nivell, fins a Batalla de boles de neu, de Fritz Freund, que completa el recorregut.

Entremig, Nens a la platja, de Samuel S. Carr; Pescadors, de Natalia Goncharova; Cabana a Trouville, de Monet, una de les estrelles de l’exposició inaugural del Thyssen el 2017; Dona asseguda, de Juan Gris; Cantàuride, d’Utrillo, i naturalment el Mata Mua. El jugador ha de reconstruir obres convertides en trencaclosques per les males arts del bon Roc, disparar fletxes, encertar en una diana o eliminar bestioles impertinents que s’han colat en una escena que no és la seva.

L’objectiu principal, diu Pau Elias, director de projecte de Chloroplast Games, l’empresa barcelonina que ha fet el videojoc, era “crear un producte cultural d’entreteniment, que sense deixar de banda el rigor fos sobretot divertit, i que permetés descobrir a través del joc les obres d’art de la col·lecció”. Per això l’apartat estrictament lúdic va acompanyat d’explicacions textuals que introdueixen el jugador en cada obra, en la vida de l’autor i en el seu context històric i artístic.

I tot això, recordin, de franc, gràcies al patrocini de CISA i Windsor & Meyers.