Dimecres arriba a les llibreries ‘Tercer origen’, que no és ben bé un ‘spin off’ d’‘Obaga’ però que Albert Villaró ha ubicat de nou en aquest seu racó de món (literari). Sembla una novel·la juvenil i hi explica com els indígenes sobreviuen a un devastador virus que delma la Humanitat.

Si van ser escolaritzats entre els 70 i els 80, molt probablement sabran de qui els parlem si els parlem de l’Alba, la noia verge i bruna que Pedrolo va convertir en Eva contemporània al Mecanoscrit del segon origen. Doncs bé, Albert Villaró s’hi ha inspirat no direm que obertament, però gairebé i començant pel títol, per al personatge d’Irene, la protagonista de Tercer origen, que dimecres arriba per fi a les llibreries (Estrella Polar). Torna Villaró a Llobarca, el territori de ficció on dos decennis enrere hi va ubicar Obaga. Ja saben, les aventures del Tomàs de cal Mostatxo i la Magalí relatades en un català desacomplexadament nord-occidental que van tocar la fibra d’un lector eminentment barceloní a qui per primera vegada li explicaven el que passava al Far West del (seu) país. És a dir, al costat de casa nostra, perquè Llobarca és un llogarret de la comarca de Lapena, amb capital a Lagrau i limítrof del Marquesat de Somorra. I si no han lligat caps, només falta que els dibuixi un mapa.

Torna Villaró a Llobarca, dèiem, i ho fa de la mà de la Irene, que viu en un món que ha sobreviscut a la Covid i que un (per a ella) mal dia es veu trasplantada a Llobarca per culpa d’uns pares que s’han cansat de viure a la ciutat (Sabadell, per si s’ho demanen) i que volen provar sort com a neorurals. Naturalment, a la Irene la mudança a la selva pirinenca li fa la gràcia que es poden imaginar, però tot canvia quan es declara una nova pandèmia causada exactament per una gammapliomavirus de nivell cinc, el GPV2025, identificat per primera vegada a la localitat siberiana de Txerski. Ni més ni menys. Una pandèmia que de seguida es demostra molt més letal encara que la Covid i que obliga els indígenes de Llobarca a prendre mesures dràstiques per aïllar el poble i impedir la visita del virus.

Mecanoscrit de banda, hi són òbvies les reminiscències de relats distòpics de l’estil de La tierra permanece i La luz de mi vida o, si ens posem apocalíptics, La carretera i Soy leyenda. Diu Villaró que tenia curiositat per explicar què havia passat a Llobarca i rodalia des d’Obaga –pensin que la novel·la es va publicar el 2003, però està ambientada als primers 90, quan Lapena s’havia especialitzat en el monocutliu del contraban, ofici honorable que practicava gairebé tota la població adulta de la comarca, incloses les forces de l’ordre. I el que ha passat és que  ha deixat de ser un remot racó del Pirineu per convertir-se en refugi d’urbanites desencantats, amb connexió xifi i subscripció  a Netflix. 

Tercer origen no és ben bé nu spin off d’Obaga, però Villaró ha tingut l’oportuna ocurrència de fer-hi desfilar els personatges d’aquella novel·la iniciàtica. Però han passat 30 anys, aix. La primera sorpresa és que el Tomàs i la Magalí han sobreviscut al temps i al tedi. Viuen junts, oh, miracle, ella exerceix com a alcaldessa, i ell es dedica a la granja familiar: produeixen pomes ecològiques, és clar, fabriquen sidra artesanal i tenen dos fills, l’Artur i la Berta. I segons la Irene, que els coneix, “el Tomàs és un home de bosc, de poques paraules (no parla per parlar, però quan ho fa, te l’escoltes) i la Magali de jove devia ser una nina: té els ulls més verds que he vist mai. Diuen que era una hippy i que la història d’amor amb el Tomàs va fer trontollar les muntanyes”.