Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, la Comella, arquitectura, urbanisme, arxiu comunal, Bofill, centre, Meritxell, Manel Pons
Andorra, la Comella, arquitectura, urbanisme, arxiu comunal, Bofill, centre, Meritxell, Manel Pons

El Meritxell (frustrat) de la Comella


Escrit per: 
A. Luengo / Perspectiva del complex de la Comella: els edificis del primer pla havien de ser l’internat; a l’esquerra, la mola de l’hotel de cinc estrelles, connectat a la plaça a través d'una galeria (Ricardo Bofill / Arxiu comunal d'Andorra la Vella).

L’arxiu de la capital exhuma el projecte de Bofill per aixecar un nou centre urbà amb hotel, complex d'oficines, clínica, peu de pistes i... internat.

Amb un cop d’ull n’hi ha prou: a què els recorden els aires classicitzants i les pretensions monumentals del conjunt arquitectònic d’aquí al costat? A Meritxell, potser? Lògic, perquè tots dos projectes van sortir de la mateixa mà: la de Ricardo Bofill. La peripècia del santuari –inclòs el fallit projecte que travessava Mereig i el connectava amb l’altre costat de la vall– és prou coneguda. Però, en canvi, havia caigut en l’oblit aquest altre patracol, que el Comú de la capital li va encarregar a l’arquitecte català i que es va arribar a presentar en societat: el 10 de gener del 1988 a l’antic Centre de Congressos. L’arxiu comunal acaba d’exhumar, en aquesta caixa de sorpreses que és la peça del mes, el fulletó editat pel mateix Comú, amb una estupenda col·lecció d’il·lustracions i plànols del mateix Bofill i el, diguem-ne, aparell retòric amb què va embolicar un projecte, entre visionari i faraònic..., que es va quedar al calaix. Com el metro aeri –recorden?– que tindria el seu quartet de glòria uns pocs anys després.

Però som al 1988, en temps del cònsol Manel Pons, que buscava –diu al fulletó– “noves fórmules per fer el nostre país més atractiu encara, [...] nous incentius turístics [...] i nous llocs de treball”. El pecat original era, segons Bofill, la “saturació” del terreny edificable a la capital, que amenaçava de desviar inversions cap a altres parròquies a peu de pistes, i la necessitat subseqüent de “crear un nou centre urbà” que a la vegada incentivés el turisme. Aquest nou centre urbà, atenció, s’havia d’aixecar en uns terrenys –tretze hectàrees, entre els 1.200 i els 1.400 metres d’alçada– que el Comú havia adquirit a la Comella amb aquesta finalitat.

Bofill ho tenia claríssim: el nou centre es comunicaria amb la capital amb un funicular, i la idea mare de tot plegat era omplir-lo amb un complex turístic, inclòs un hotel de cinc estrelles amb vistes panoràmiques; una àrea comercial que oferís productes “exclusius” i que no fessin la competència a la venda al detall tradicional; un altre complex d’oficines de titularitat comunal que s’ubicaria al voltant de la plaça i que oferirien “lloguer a curt o llarg termini a professionals de petita i mitjana categoria”, amb servei d’“hostesses i secretàries”, i “totes les comoditats en traducció i comunicació”; auditori amb capacitat per a un miler de butaques i un espai firal adjunt; i una “clínica de repòs amb la millor assistència d’infermeria”: tot plegat per convertir l’anomenat “centre de salut de la Comella” en “el més conegut d’Europa”. Perquè Bofill no es mocava amb mitja màniga.

I per què a la Comella?

La cosa no s’acabava aquí. Es tracta d’un projecte visionari –d’aquí el nom oficial: La Comella: el futur, avui– així que incloïa idees tan avançades com l’erecció d’un internat –“model suís”, s’especifica– per al qual preveia fins i tot la capacitat: 250 estudiants d’entre 13 i 18 anys, inclosos “nadius i veïns” que hi podrien assistir gràcies a un programa de beques gestionat pel Comú. I hi havia també una pota esportiva dividida en tres apartatas: activitats d’hivern –pista de patinatge sobre gel i “les pendents de l’estació d’esquí accessibles directament des de la plaça central”; les d’estiu –pistes de tennis, handbol, frontennis, bàdminton i minigolf–; i les interiors, amb un gimnàs que inclouria sauna, massatges i pistes d’esquaix. I com a colofó, un club de camp “dissenyat a la manera tradicional” –és a dir, amb sales de joc, billars i ping-pong (!)–, i una galeria que havia de connectar la plaça i l’hotel de luxe.

Arribats en aquest punt, la pregunta és òbvia: i per què precisament a la Comella? D’una banda, perquè és aquí on hi havia l’estoc de terreny comunal disponible; però sobretot, sobretot, perquè es tractava –ja s’ha vist quan parlàvem de la plaça– de convertir el nou “centre urbà” en peu de pistes del futur camp de neu que havia d’anar a Prat Primer, Perafita i Claror –projecte que les autoritats del moment tenien es veu molt, però molt coll avall– i que “a llarg termini” connectaria amb les altres estacions del país. Segons Bofill, aquest conte de la lletera urbanístic havia de convertir la Comella “en el nus més important de trànsit de vianants d’Andorra la Vella”.

El projecte, en fi, detalla també el llenguatge arquitectònic, “clàssic, minmalista i altament tecnològic”, amb el vidre i la pedra artificial com a materials prioritaris. L’estil, vaja, que havia de ser “culte, modern, sofisticat i transeuropeu”, evitant el “regionalisme i el folklorisme”, i també “les construccions muntanyenques essencialment populars”. El resultat el tenen aquí al costat. I si en lloc de la plaça n’hi diem claustre i, en lloc de torre, campanar, parlaríem de Meritxell, i no de la Comella. Val a dir que en cap moment es parla del cost d’un projecte en què, diu el cònsol, “s’han dipositat les il·lusions i els afanys de la corporació en la present legislatura”. El cas és que, quan va expirar el mandat de Pons, el 1991, La Comella: el futur, avui va quedar al calaix. I fins ara.

Andorra
la Comella
arquitectura
urbanisme
arxiu comunal
Bofill
Centre
Meritxell
Manel Pons
Número de vots: 411
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic