Alguna cosa ha fallat en el desenvolupament de l’Estatut de l’artista. Unes quantes, de fet, a jutjar pels nuls resultats vuit mesos després que el Govern aprovés el reglament que l’havia posat definitivament en marxa. Ho deuen recordar, perquè ho explicàvem la setmana passada aquí mateix: cap artista ha sol·licitat en aquest temps la inscripció al registre que l’acrediti com a professional del sector. Ni un. Les alarmes han saltat al ministeri, que ha analitzat les causes d’aquesta desafecció, especialment inquietant després de les altes i lògiques expectatives que l’Estatut havia generat en el gremi, i també ha començat a plantejar solucions.

Entre les primeres n’hi ha dues que s’han identificat com a principalíssimes. D’entrada, el nou reglament d’inscripció d’empreses a la Seguretat Social aprovat a l’abril, un mes i mig després del text que desenvolupava l’Estatut de l’artista. Quina relació té una cosa amb l’altra? Doncs moltíssima, perquè obria la porta que s’inscrivissin a la CASS i com a empresa els artistes professionals que constessin al registre oficial del ministeri. És a dir, que un artista es pot registrar com a treballador per compte propi –l’autònom de tota la vida, vaja–, acollir-se al règim especial de la CASS i cotitzar segons els ingressos reals. Una via d’entrada molt més laxa, moltíssim més, que la prevista a l’Estatut, que exigeix que els creadors acreditin que se sustenten “principalment” gràcies a la seva activitat artística.

El reglament que desenvolupava l’Estatut, recordin, va traduir aquest requisit a xifres. Per resumir: l’artista que volgués professionalitzar-se havia d’acreditar uns ingressos equivalents al salari mínim (1.376 euros mensuals) els tres anys anteriors a la sol·licitud. A anys llum, era obvi aleshores com ho és ara, de la realitat del sector: n’hi ha prou amb els dits d’una mà per comptar els creadors andosins que compleixen aquest requisit.

Recapitulem: si s’inscriu a la CASS com a autònom, i des de l’abril ho pot fer, l’artista no ha d’acreditar cap ingrés concret i cotitza segons el que facturi. Si opta per l’Estatut, ha de demostrar que genera 1.400 euros mensuals amb la seva activitat, i que ho ha estat fent els últims tres anys. Falta per saber quants artistes han optat per la via del treballador per compte propi. El que era evident és que existint aquesta possibilitat, ningú que estigués mínimament informat optaria per la que li ofereix l’Estatut.

La culpa, del Consell
Ho tenen assumit des del mateix ministeri, que llença a més pilotes fora i sosté que l’exigència que el creador se sustenti de forma principal de la seva activitat artística venia així establerta a la llei aprovada al Consell i el departament ja va suavitzar aquest requisit amb una porta lateral: el pla de professionalització a cinc anys vista. De totes formes, ja ha començat a rumiar criteris alternatius al salari mínim per definir la professionalitat dels artistes. El primer i més obvi de tots  és la titulació, i l’argument equipara els artistes amb els professionals liberals –arquitectes, metges, advocats– que només han d’acreditar el títol i col·legiar-se per poder exercir, sense que hagin de justificar cap ingrés concret.

Una altra drecera, no menys evident, podria ser a través del currículum: acreditant cert nombre de concerts o d’exposicions l’any n’hi hauria prou per accedir a la condició d’artista professional per la via de l’Estatut. Com diuen en castellà, “para este viaje no hacían falta alforjas”.

Per què serveix l’Estatut de l’artista?

Si l’Estatut no serveix per facilitar l’accés de l’artista al règim especial de la CASS, que era dels seus objectius principals, per què serveix? Segons el ministeri, permetrà acollir-se al règim laboral que preveu el text, que regula el salari mínim, les hores extra, els assajos i el treball dels menors, per exemple. El que el ministeri descarta és vincular les subvencions culturals i els ajuts a través de festivals com Andorra Crea al registre d’artistes professionals.