El ministeri reformularà la Biennal
Estudia un nou model de selecció per estimular la participació: aquesta edició només hi han concorregut quatre artistes.
El ministeri de Cultura tampoc no ho té gens clar. Des de fa dues edicions –la del 2015, quan van presentar candidatura dotze artistes, la meitat que en la convocatòria anterior– hi havia indicis raonables de la desafecció dels artistes, que cada vegada mostraven menys interès per la Biennal de Venècia. Per això mateix va modificar substancialment les bases amb la convocatòria d’un procés de selecció vinculat als Tallers d’art, la selecció d’un únic projecte i la dotació d’una bossa per a la producció de l’obra.
El nou format es va estrenar en la convocatòria del 2017, però la resposta no va ser l’esperada: tot i els canvis, tan sols s’hi van presentar set candidats, cinc menys que en l’edició anterior. Amb la mosca rere l’orella, Cultura ja va veure que el nou format tampoc no acabava de convèncer els principals interessats, que són els artistes, però va optar per repetir model en la convocatòria del 2018 –l’actual– “per confirmar si la tendència apuntada en les últimes convocatòries es mantenia o es podria revertir”.
Doncs com hauran pogut veure aquí mateix les últimes setmanes, va sortir llufa: només quatre artistes, quatre, hi van presentar candidatura, una xifra que ja no admet dubte i que ha acabat de convèncer el departament que cal actuar de forma urgent. L’argument és irreprotxable: “Vist l’històric dels últims quatre anys, davant del davallament progressiu de la participació, i a fi d’evitar la possibilitat que no es presenti cap projecte a la propera convocatòria, el ministeri treballa en diferents possibilitats per disposar d’un nou model de selecció per a la propera edició de la Biennal”.
De moment, no han transcendit quins són els formats que hi ha sobre la taula. Sembla clar que es prescindirà del concurs, com a mínim en les condicions actuals –rebutjadíssimes per la major part dels artistes–, i el que s’haurà de veure és si té algun eco la suggerència unànime que sigui el comissari qui decideixi sobiranament l’artista a qui es confia la “transformació” del pavelló. Un format que, d’altra banda, és l’habitual en els països del nostre entorn i que deixa al comissari la mateixa llibertat que tenen els tècnics de les seleccions nacionals per escollir els seus jugadors. Els reality shows, diuen, per a la televisió.
El ministeri, i això és una excel·lent notícia, ha fet, com es veu, examen de consciència (i acte de contrició) i, a més de posar fil a l’agulla per mirar de revertir-ho, ha elaborat una llista amb els possibles motius de l’evident desafecció que l’aventura veneciana ha recollit en tan sols cinc edicions: el primer de tots, òbviament, l’“esgotament del model de convocatòria oberta”. És a dir, del concurs vinculat als Tallers d’art. També ha detectat un cert desànim entre els artistes que s’han presentat als concursos anteriors i s’han quedat repetidament a les portes i, en un país com el nostre, en què els artistes potencialment veneciables es poden comptar amb els dits d’una mà (o dues), aquestes autoexclusions limiten de forma sensible la matèria primera. La “falta de disponibilitat” i la “càrrega de temps i de treball” que comporta un projecte amb una previsió de dos també pot haver influït –opina el ministeri– en el descens del nombre de candidats.
Circumstància, aquesta última, íntimament vinculada a una altra de les queixes recurrents del gremi: no pot ser, insisteixen sempre que poden i de forma també unànime, que el creador sigui l’únic professional que no rebi uns emoluments per aquesta “càrrega de temps i de treball” que comporta participar a la Biennal: cobren tots, es lamenten, des dels funcionaris del ministeri als transportistes, les hostesses i l’agència italiana que gestiona sobre el terreny el lloguer i la promoció del pavelló. Tots... excepte l’artista, que s’ha de conformar que li abonin la “producció” de l’obra i, naturalment, els desplaçaments. El temps que hi inverteix va a càrrec seu.
La pregunta és òbvia: quin dels nostres artistes –que majoritàriament compaginen la creació amb una feina de veritat, que és la que els dona menjar–es pot permetre el luxe de consagrar un mínim de sis mesos exclusivament a la creació de l’obra veneciana? I la conclusió, també: no hauria de ser prioritari resoldre aquest amateurisme tan impropi d’una cita com la Biennal abans de tocar la resta del projecte?
Els Tallers d’art, a la corda fluixa
El vigent model de selecció per a la Biennal està estretament lligat als Tallers d’art de la Massana. Sobre el paper, la intenció del ministeri era inicialment que els finalistes aprofitessin aquest espai per acabar de desenvolupar el projecte i crear, primer, la maqueta i, després, l’obra o instal·lació definitiva. A l’hora de la veritat, és difícilment imaginable que un artista potencialment venecià, probablement amb uns quants lustres de trajectòria al darrere, necessiti un espai on crear la seva obra. O que el que necessiti sigui el dels Tallers d’art. De fet, i sense anar més lluny, Eve Ariza va tornejar els prop de 10.000 bols de fang de Murmuri en un obrador de Sainte Colombe sur l’Hers, a l’Arieja, que és on tenia a la seva disposició el forn que necessitava. No a la Massana. El resum és que els Tallers, inaugurats el juliol del 2016, van estar ocupats tan sols aquell estiu. I ja es veurà si Martín Blanco i Philippe Shangti, que es jugaran la plaça per a l’edició del 2019, s’hi acaben instal·lant. Si el procés de selecció deixa, com és previsible, d’estar vinculat als Tallers, caldrà buscar-los una nova utilitat. Com també caldrà començar a demanar explicacions sobre el pis-taller que es va habilitar al mateix edifici amb l’objectiu d’acollir-hi artistes estrangers en residència, i que encara no s’ha estrenat.