Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, Joaquim Mir, oli, Anserall, Tarragona, col·leccionista, quadre, pintura, Jordi Alcobé, Engordany
Andorra, Joaquim Mir, oli, Anserall, Tarragona, col·leccionista, quadre, pintura, Jordi Alcobé, Engordany

El Mir perdut: una hipòtesi


Escrit per: 
A. Luengo / Fotomuntatge: Postal La Maravilla i Paisatge d'Engordany, de Joaquim Mir (oli sobre tela, sense data)

Diu que la silueta de la muntanya del fons, tan característica, que Joaquim Mir va esbossar a la part alta de la tela –perquè és una tela: un oli sobre tela, per concretar– li sonava. Que la tenia vista, segur. Així que l’exministre Jordi Alcobé es va posar el barret de l’aficionat als papers, les fotografies i les andròmines antigues que és i vinga, a explorar. Ajuda en casos com aquest tenir a l’abast una bona col·lecció de postals. I si a més dona la casualitat que ets el feliç posseïdor de la V sèrie de La Maravilla, el carnet amb 36 panoràmiques que Francesc Portella va editar el 1930, oli en un llum.

Doncs aquest és el cas d’Alcobé, i la tenen aquí al costat. Les referències no són òbvies a ull nu, aquesta és la veritat, i cal un cert entrenament visual. Però les peces del trencaclosques encaixen, de seguida ho veuran, amb un detall més que raonable. Al fons, la tossa del Braibal (marcada a la fotografia amb el número 1); de fet, si no fos pel salze del primer terme, la carena continuaria fins al Madriu (6). A sota, la silueta de Sant Miquel d’Engolasters (8), inconfusible. I al fons de la vall, el (diguem-ne) skyline d’Engordany amb les referències més concloents: la casa (3) que els monjos de Montserrat van fer construir com a preludi del posterior desembarcament a Escaldes-Engordany –ja ho saben: l’actual CAEE i l’hotel Valira– i que encara existeix al camí de la Peletera, i seguint el que avui coneixem com l’avinguda del Pessebre, l’hotel Espelt (4), a l’actual plaça de la Creu Blanca, que el 1934 no tenia res a veure amb l’actual, arquitectònicament parlant.

És evident que la del fotògraf Portella i la del pintor català no són dues perspectives idèntiques, però l’angle sí, i totes dues –especula Alcobé– van ser preses des d’un punt pròxim que ell situa als prats que a l’època hi havia a la zona on s’aixeca Caldea. Alcobé va una mica més enllà i aventura que, per la llum del quadre, amb Engolasters banyat pels raigs del sol, Mir va pintar el paisatge una tarda d’estiu. Si tingués raó, això permetria datar l’obra el 1934, en la tercera i última escapadeta andorrana de l’artista, que va tenir lloc entre l’estiu i la tardor d’aquell any segons el calendari que el crític Francesc Miralles va establir al catàleg de l’exposició Joaquim Mir a Andorra.

No s’acaben aquí les novetats sobre el Mir perdut –o millor dit, descatalogat–, perquè al bastidor de la tela hi ha enganxat un fragment de paper que a més del nom del pintor incorpora un número pelet misteriós, 649, que el propietari actual atribueix a l’etiqueta de la galeria que el va vendre, probablement la sala Parés, o al número d’inventari del propietari anterior, i les últimes lletres –“...iato”– d’una paraula inintel·ligible. Ni una pista més per a un oli que –ho explicàvem aquí mateix la setmana passada– no consta al catàleg de Miralles, canònic per a l’obra andorrana de Mir, i que el seu propietari, un col·leccionista barceloní, ha posat a la venda juntament amb Anserall, un altre Mir de la sèrie andorrana i, aquest sí, degudament documentat –el trobaran al catàleg, amb el número 65– i certificat per la historiadora Teresa Camps.

El paisatge ara reaparegut –un oli de dimensions reduïdes: 37 per 45 centímetres– forma part de la (diguem-ne) subsèrie que Mir, que va venir a espetegar a Andorra –sosté Miralles– per la seva amistat amb els monjos de Montserrat, va dedicar a Escaldes: de fet, podria ser la “continuació” del titulat Les Escaldes i la vall del Madriu, un oli de 54 per 73,5 centímetres datat el 1933 i que figura amb el número 16 al catàleg, i de Vall del Madriu i el Picó, oli aquest de 46 per 38 centímetres, sense data i amb el número 39. No és el Codi da Vinci, és clar, però no cada dia tenim l’oportunitat de seguir el rastre a un Mir perdut. Apassionant, o no?

Andorra
Joaquim Mir
oli
Anserall
Tarragona
col·leccionista
quadre
pintura
Jordi Alcobé
Engordany
Número de vots: 186
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic