El miracle de Cividini (i companyia)

Les restes de pintura mural a l’arc triomfal de Santa Coloma es van salvar de miracle: el 1933 s’havien arrencat (i venut) els frescos de l’absis —ja saben: els que ara descansen encapsulats a la sala de Bombers, i ningú té gaire clar on aniran a parar— així que quan l’any següent l’arquitecte Cèsar Martinell, que dirigia la restauració de l’església, va enretirar el retaule major fins aleshores al davant de l’arc, i hi van aparèixer l’Agnus Dei i els dos angelets, la sorpresa va ser majúscula. Tant, que l’home li va encarregar la consolidació d’aquella relíquia ni més ni menys que a Arturo Cividini: sí, home, el restaurador italià que pocs anys abans havia arrencat per compte de col·leccionistes privats i benemèrites institucions com la Junta de Museus de Catalunya els frescos d’un bon grapat d’esglésies del Pirineu, incloses Sant Romà de les Bons i Sant Esteve d’Andorra la Vella, au.

Cividini —per cert, un dels protes d’Strappo, la novel·la de Martí Gironell que relata l'espoli legal (?) del romànic pirinenc— s’havia passat als bons gràcies potser als oficis de Martinell. I el que tots dos van fer a Santa Coloma el 1934 va ser revolucionari: enlloc de retirar les pintures murals per endur-se-les com era habitual ben lluny de casa, les van netejar, consolidar i retocar. Avui semblarà mentida, però era la primera vegada que això passava no ja a Andorra, sinó a tot el Pirineu, on la dèria aquesta d’arrencar frescos es va allargar fins als anys 60. Mai fins aleshores s’havia restaurat un fresc romànic —pirinenc, ep— per deixar-lo al seu emplaçament original. Així que no estem parlant d’un miracle, sinó de dos. Cividini és, per tant, l’il·lustre antecessor de les restauradores de Patrimoni -Mireia Tarrés, Lourdes López i Mireia Vidal- que aquesta setmana han desfilat per Santa Coloma per fer exactament el mateix que l’italià vuit decennis enrere: netejar, consolidar i retocar. No era una operació rutinària, perquè la segona i última intervenció a les restes murals datava del 1991, no s’hi havia treballat des d’aleshores i temien trobar-s’hi un disbarat, allà dalt.

Doncs no: per a sorpresa de tothom, les pèrdues i aixecaments eren mínims —i limitats a la fornícula lateral, probablement preromànica— i n’hi va haver prou amb una neteja a fons —passar l’aspirador, literalment— per retirar la pols i les teranyines incrustades al mur. A la fornícula la cosa es va complicar una mica més: calia fixar els aixecaments injectant adhesiu entre la capa de pintura i el morter, i el que les restauradores en diuen “matar els blancs”; és a dir, retocar els punts en què la policromia s’ha perdut amb una pintura que es mimetitzi amb el conjunt i eviti —diu Tarrés— “que els ulls se n’hi vagin”. L’Agnus Dei i el que queda dels angelets —al de la dreta, francament testimonial, amb prou feines se li intueix una mà, però el de l’esquerra és formidable— no han sigut els únics pacients: el retaule major i el sagrari també han passat la corresponent revisió. Tots dos presentaven patologies similars: aixecaments, pèrdues i, en el cas del retaule, corcs. El cas és que el retaule s’ha netejat de forma regular des de la restauració integral a què va ser sotmès el 1991, quan es va desmuntar i es va portar al taller. Però no s’ha desinsectat —ecs!— des de llavors: aquesta vegada tampoc serà, i tot i que no és urgent, adverteix Vidal, les bestioletes que es mengen la fusta i poden posar en perill real la supervivència de la peça.

El retaule i el sagrari, també

Es tracta, ja ho hem vist, d’un retaule viatger: Martinell el va retirar (ja ho hem vist) del seu emplaçament original, davant de l’arc, i el va castigar al mur dret; després de ser restaurat, es va recol·locar al peu de la nau, on continua avui. Tallat cap al 1741 per un escultor anònim -—l’anomenat mestre d’Adrall— els investigadors de la Universitat de Girona que van catalogar ara fa un lustre el barroc andorrà defineixen l’autor com “un mestre amb escàs coneixement de les anatomies humanes, limitat quant a la capacitat de moure-les en l’espai, fer-les gesticular expressivament o dotar-les de personalitat i vivacitat”, però tot i així conclouen que es tracta d’una peça “plena d’un encant” per la “varietat de motius decoratius” i sobretot, sobretot “pel gust i la destresa” del daurador, Simó Ruaix, fill per cert de la Seu. Pel que fa al sagrari, una caixa de fusta en forma de prisma, completament pintat per dintre i per fora i datat cap al 1600, de nou els historiadors gironins el defineixen al catàleg amb l’habitual ambigüitat: d’una banda, la policromia és obra d’un artesà “de recursos migrats i preparació elemental”, que recorre a un llenguatge “simple i esquemàtic”, però que “no sembla un pintor maldestre ja que el seu traç és fluid i segur”. La campanya anual de manteniment de béns mobles, que va començar a l’abril a Sant Esteve d’Andorra la Vella i que les ha portat des de llavors a Santa Eulàlia, Casa de la Vall, Casa Rossell i el Centre d’interpretació del romànic, continuarà les pròximes setmanes a Sant Pere d’Aixirivall, on les espera el reglamentari retaule barroc, i a la Casa d’Areny-Plandolit. Ja ho saben: sempre al darrere d’aixecaments, pèrdues i bestioles. I quan han acabat, tornar a començar en un altre lloc.