L’historiador català Carles Mancho relata com va ensopegar per casualitat amb el fragment mural d’Anyós ‘perdut’ des del 1955.
Els miracles potser no existeixen. Potser. Però hi ha episodis que se’ls assemblen molt. Veuran: diu l’historiador català Carles Mancho (Universitat de Barcelona) que fa tres anys, en plena postpandèmia, un investigador amic li va enviar la fotografia d’un fragment mural del qual només se’n sabia l’atribució al Mestre de Santa Coloma. Res més. “Com que sé que t’interessa el romànic català, he pensat a enviar-te això: ho va fotografiar un conegut meu en una col·lecció privada de XXX”. “I tant, que m’interessava!”, salta Mancho. “De seguida vaig veure que era el fragment perdut de Sant Cristòfol d’Anyós. La fotografia en blanc i negre de l’Arxiu Mas, l’única que se’n conservava, se m’havia quedat per algun motiu clavada al cap, i no vaig tenir dubtes”.
Una intuïció, de fet una certesa, amb premi, perquè Mancho acabava de localitzar una pintura de vida atzarosa i que es creia si no perduda, com a mínim en parador desconegut, des que va ser arrencada el 1932 fins que se li perd la pista el 1955. En morir el propietari, el baró Jean Léon von Cassel –el mateix a qui els nazis havien espoliat el conjunt de Santa Coloma, sí!– va ser subhastada a l’hotel Drouot de París. Des d’aleshores, l’última i molt vaga referència l’havia donat el 1981 Joan Sureda a La pintura romànica a Catalunya: hi sostenia que el nostre Sant Cristòfol formava part d’una col·lecció privada amb seu a Madrid.
Doncs no sembla que fos ben bé així. Tornem amb Mancho, que junt amb la també historiadora catalana Cristina Tarradellas (Universitat de Lleida), va estirar el fil d’aquell correu amb la foto epifànica de què parlàvem al començament, i després de tres anys, tres, d’anar al darrere dels actuals propietaris, finalment van aconseguir audiència el 7 de desembre. I sí, com havia intuït Mancho, era el Sant Cristòfol. Va ser providencial, perquè la confirmació va arribar just a temps de les Jornades internacionals per commemorar el 9è centenari de la consagració de les esglésies de Sant Climent i Santa Maria de Taüll, que van tenir lloc dilluns i dimarts a la UB i on es va donar conèixer aquesta sensacional descoberta.
La propietat no ven
Mancho insisteix que els actuals propietaris del mural –la Mare de Déu entre dos sants, se suposa que els evanglistes Joan i Pere, tots tres nimbats, a l’estil bizantí– desconeixien que procedia de Sant Cristòfol d’Anyís, i que l’única referència que els constava era l’atribució (correcta) al Mestre de Santa Coloma, a qui d’altra banda també es considera autor dels conjunts de Sant Romà de les Bons i de Sant Miquel d’Engolasters. A partir d’aquí, ell i Tarradellas han pogut omplir els buits en la trajectòria de la peça. Fins ara sabíem que va ser arrencada cap al 1932, molt probablement pel restaurador italià Arturo Cividini –el prota d’Strappo, la novel·la de Martí Gironell–, que l’any següent Josep Gudiol el traspassa a taula i que immediatament després l’antiquari madrileny Apolinar Sánchez Villalva se l’endú a la capital espanyola, en un lot del qual també formen part el Martiri de Santa Caterina, de la catedral de Santa Maria d’Urgell, i els sants Gregori i Silvestre, procedents de Santa Coloma. Apareix en escena el marxant Arthur Byne, que el 1934 se’ls emporta a Nova York: En morir la seva vídua, al 1943, el baró Cassel li posa l’ull a la peça, que torna a sortir a subhasta el 1955, quan és el baró qui traspassa.
Aquí és on fins ara li perdíem la pista. Els actuals propietaris, diu Mancho, la van adquirir en una subhasta que va tenir lloc el 5 de desembre del 1973 al Palais Galliera, de nou a París. La van comprar al col·leccionista i mecenes francès Léon Salavine. És aquest Salavine, especula l’historiador, qui la devia adquirir el 1955, tot i que d’aquest extrem no se’n conserva cap prova documental. I des del 1973 fins avui. Per això sembla incorrecte l’avistament fantasma de Sureda, que el 1981 feia la peça en una col·lecció madrilenya. Mancho ho considera molt probablement un “error”.
I fins aquí, el miracle de Sant Cristòfol. Amb una mala notícia, perquè els actuals propietaris no tenen de moment cap intenció de vendre. És clar que tampoc la van tenir durant decennis ni el museu estatal de la cultura de Prússia ni els hereus del baró Cassel, i el 2007 els frescos de Santa Coloma van acabar tornant a casa. A canvi de 3,9 milions d’euros, és clar. Per si de cas, el ministeri de Cultura ja ha contactat amb Mancho i Tarradellas. És un primer pas.