El misteri de les cares de pedra

Quin significat tenen els caps tallats als campanars de Santa Coloma i Santa Maria? Són genis protectors? Sants? La firma de l’escultor?

No era cap secret, perquè es tracta d’un element perfectament documentat de la iconografia de Santa Coloma. De fet, només cal plantar-se al peu del campanar, mirar cap amunt en la direcció adequada, i amb una mica d’ull i d’atenció no és difícil ubicar-les. Ens referim a les dues cares de pedra que en coronen l’últim pis. La gràcia, i per això en parlem avui i aquí, és que fins ara només s’havien pogut contemplar des de baix. Així que Alfred Llahí va aprofitar que Patrimoni hi ha instal·lat una bastida per a la campanya de restauració en curs (s’ha fixat els aixecaments i el morter del campanar) per enfilar-se fins a l’últim pis i fer-se aquesta estupenda selfie amb el més semblant a les cares de Bélmez que tenim entre nosaltres.

El més curiós de tot és que les de Santa Coloma no estan soles, no molt menys. El nostre repertori de rostres petris és sorprenentment ric: en tenim cosins germans a Sant Miquel d’Engolasters i a Sant Marc i Santa Maria d’Encamp. En tots dos casos, a dalt de tot del campanar, d’espadanya, en el cas d’Encamp. I si obrim una mica la ment, en trobarem dos exemplars més, aquests en fusta, en sengles caps de biga a Sant Joan de Caselles i a Sant Antoni de l’Aldosa. El mateix tema: un rostre humà, solitari i més aviat inexpressiu, que guarda un parentiu llunyà –remotíssim, d’acord– amb els moais de l’illa de Pasqua.

Superat el moment cuarto milenio d’aquest article, el lector perdonarà, la pregunta és òbvia: que representen, aquesta cares? La resposta no ho és tant. El mateix Llahí repassa les hipòtesis que s’han proposat sense decantar-se’n obertament per cap: des de potser la més òbvia, que es tracta de la imatge d’un sant desconegut, per la barba que sembla que s’ha deixat créixer, fins a la més especulativa, que sosté que és l’autoretrat en pedra que hi va deixar l’escultor que va treballar a Santa Coloma, de la mateixa manera que els picapedrers medievals deixaven la seva marca als carreus que tallaven. Entremig, la que Jordi Casamajor, la nostra autoritat màxima en matèria de petròglifs –i les cares de pedra ho són, si no ens posem llepafils– considera més plausible: que es tracti d’una mena de genis que es tallaven per vigilar i protegir l’espai sagrat.

A Casamajor el que no el convenç és l’explicació acadèmica, convencional, que sosté que es tracta simplement d’uns elements ornamentals més del temple. No. L’art romànic, sosté, no deixa cap detall a l’atzar, tots els elements tenen un significat simbòlic. Una altra cosa, adverteix, és que n’hàgim perdut el codi, les claus, i que no encertem a interpretar-los, a descodificar-los. I si ell defensa amb entusiasme la hipòtesi del geni protector és per aquest i altres arguments: per exemple, l’analogia amb el paganisme i amb altres religions com el budisme, que també acostumen, diu, a col·locar figures antropomòrfiques a l’entrada dels temples amb una intenció “clarament profilàctica”: que el mal es quedi a fora i que només entri a l’espai sagrat qui estigui net. Fins i tot n’improvisa una explicació convincent al fet insòlit que l’escultor tallés el geni al punt més alt de l’església en lloc de col·locar-lo a la porta, com hauria semblat natural: “Quin lloc millor per vigilar que a dalt de tot del campanar, des d’on es poden controlar els quatre punts cardinals?”

Casamajor descarta, en fi, la hipòtesi que siguin sants camuflats perquè es tracta de caps pelats, sense cap atribut, ni nimbe ni aurèola ni palma, res, i la de la selfie ni se la planteja. De moment, és tot el que se’n sap. Ho ampliarà, augura, al pròxim volum, Màgia popular al Pirineu, en la línia de Gravats rupestres d’Andorra, l’Alt Urgell i la Cerdanya i de nou a quatre mans amb David Gálvez, on promet un suculent capítol consagrat a les nostres cares.