Calvente s’endú la primera edició del premi Pilar Riberaygua amb ‘Mira’: s’instal·larà a la primavera al Parc Central
Es diu Mira, representa dos nens en reïna i pols de marbre enganxats en un d’aquests viatges que digitals que ofereix el mòbil asseguts en una peanya de formigó, el conjunt farà 1,60 metres d’altura, i el Comú de la capital el plantarà per primavera al Parc Central, al costat de les altres cinc peces que, juntament amb la sala d’exposicions del Govern i la de la Xarranca, a poc a poc estan convertint aquest espai en l’epicentre de l’art contemporani, com diu encertadament el cònsol, David Astrié.
D’acord que és una interpretació pelet laxa del concepte contemporani, però no ens posarem ara llepafils. Del que es tracta és que la primera edició del premi Pilar Riberaygua, dotat amb 20.000 euros –6.000 per al guanyador i la resta, en concepte de producció– ja té guanyador. I no un de qualsevol sinó un dels noms clàssics del nostre panorama artístic que, a més, repeteix al Parc Central, on des del 2012 hi té un bust en homenatge a José Rizal, heroi de la independència de Filipines.
Els que hagin seguit amb certa atenció la carrera de Calvente descobriran en Mira òbvies ressonàncies a Deriva, la sèrie que va exposar el 2018 al Mama Maria. Ja llavors havia verbalitzat –és a dir, dibuixat– la inquietud que li generava la creixent i òbvia addicció a les pantalles que detectava en nens, joves i no tan joves: “Tenim un autèntic problema que he volgut plantejar amb una escena clàssica. Dos nens asseguts en un entorn idíl·lic que estan constantment dient-se ‘Mira, mira’, però no per contemplar el paisatge que els envolta sinó la pantalla del mòbil. La meva intenció és conscienciar la societat del canvi d’hàbits que comporta la irrupció de les pantalles, i espero que els nens la mirin, s’hi enfilin i la toquin, que s’adonin que és millor jugar de veritat que no estar enganxat al mòbil”.
L’emplaçament de la peça no està tancat, però molt probablement es plantarà en una zona a tocar de l’espai de jocs infantil, precisament per incitar els més petits a reflexionar sobre l’addicció. Una altra cosa és que no tingui l’efecte contrari i el que faci és estimular les seflies al costat dels nens de marbre, com passa per exemple amb el Pessoa sedent del Chiad o amb el Woody Allen d’Oviedo. Diu Calvente que la combinació de reïna i pols de marbre és ressistent i de molt fàcil mantenint, i que el color simbolitza la puresa dels nens. Recordin d’altra banda que un dels requisits del concurs era que el material no fos acer Corten, per trencar la línia que fins ara hans eguit les peces del Parc Central. I recordin també que aquesta és la primera vegada que l’obra es decideix en un concurs obert: fins ara, el Comú havia decidit a dit o es limitava a acceptar-les donacions d’entitats o artistes. En endavant, no.
Homenatge a la pionera
El concurs d’escultura urbana Pilar Riberaygua es convocarà en endavant amb periodicitat biennal –la pròxima serà al 2024–, estarà dotat amb 20.000 euros i dirigit a artistes residents. En aquesta edició, el jurat estava format pels dos cònsols –Miquel Canturri i el mateix Astrié, així com per la consellera de l’oposició Lídia Samarra, la comissària i crítica d’art Carme Solé i Natàlia Chocarro, assessora d’art de la Fundació Vila Casas de Barcelona. L’altra novetat del premi, com ja hauran vist, n’és el nom, evident homenatge a la gran pionera del galerisme nacional, traspassada el 2002, que va obrir a finals dels anys 70 Era Bauró, la primera galeria conceptualment contemporània a casa nostra, i que durant dos decennis llargs va continuar orientant artistes i col·leccionistes des de la galeria Pilar Riberaygua de l’antic carrer de la Vall.
Per a Calvente, Mira culmina un desplegament d’obra pública sense gaires precedents entre nosaltres: seves son també Fills de la terra (Encamp), Vincles i Porcés (Sant Julià), Bosc Viu (Ordino), Diamant (Andorra la Vella), i la Dama de gel i Alegoria del Rotary Cub (Escaldes). Però l’última obra en què ha treballat és El cavaller de l’aiguya, homenatge a Ioannis Drymonakos, el primer nedador grec a marcar un rècord absolut europeu: va ser el 2008, els 200 papallona, i la peça, monumental, la va modelar in situ a l’lla d’Aegina al febrer.