Dijous passat l’amenaça de pluja es va esvair a temps. Les quatre gotes que van caure també van fer recular la xafogor que amenaçava el concert del Femap programat als claustres de Meritxell. Les primeres notes del Grup Concerto di Margherita, tot desgranant la improvisació la Gazzela, del compositor Antonio Cifra, van coincidir amb les campanades que anunciaven les vuit. El quintet de músics italians, que recuperava la pràctica històrica del cant acompanyat amb instruments, convidava els espectadors a jugar amb ells al joc de la gallina cega. Una metàfora de com de cec pot ser l’amor i que els músics fins i tot van representar a l’escenari, però que també als oients que podia ser divertir tancar els ulls, a falta de benes, i deixar-se portar per la música.
Amb la fresca, que el públic va combatre aplaudint i amb les jaquetes que anaven apareixent, es va poder gaudir d’un seguit d’obres vocals i instrumentals de compositors italians d’entre el segle XVI i XVII. El ritme de la selecció, segons va confessar un dels assistents, al qual no estava gaire acostumant li havia permès traslladar-se a aquella època i va concloure que, per sort, la bona música comporta aquesta mena de prodigis.
Variacions
A un quart d’una de diumenge ja hi havia públic esperant que obrissin les portes de la sala de la Immaculada, a la Seu, per escoltar les Variacions Goldberg, en la versió per a corda que oferia el conjunt Camera Aperta. D’una de les finestres que donen a aquesta plaça sorgia música de salsa, davant una gran indiferència. Entrar a la sala de concerts era, més que mai, canviar la perspectiva auditiva. Un cop ja dins, una sala plena de gom a gom, va poder comprovar que aquest canvi es pot produir de moltes maneres. Estic convençut que, la majoria dels assistents, ja havien escoltat aquesta obra potser fins i tot de la mà d’un dels seus més celebrats intèrprets, el pianista Glenn Gould. Si bé és cert que el Femap ja va oferir l’any 2019, de la mà de l’Academia del Piacere, un extraordinari tast de com pot sonar aquesta peça, un cop adaptada als instruments de corda, l’adaptació que n’ha fet Yuval Gotlibovich, feia un pas més enllà. Mai sabrem si, aquesta adaptació li va servir al comte Kairserling per a combatre l’insomni, seguint l’encàrrec que va rebre Bach, i que ara es posa en dubte. Tampoc sabrem si el doctor Hannibal Lecter el va fer servir per calmar els seus impulsos assassins, tal com ens mostra una de les més cèlebres escenes del film El silenci dels corders. El que sí que crec que puc escriure és que resulta meravellós que una obra musical pugui ser tan suggeridora però que també entra dins de la definició dels fenòmens portentosos que els espectadors del Pirineu, gràcies a un festival com el Femap, en puguem gaudir en directe.
