Sentim molt comunicar als terraplanistes que, definitivament, la Terra no sols és rodona sinó que és una immensa bola... de formatge. Ens passem de frenada? Potser no tant. Poques zones geogràfiques hi ha al món que no elabori un formatge propi –amb més o menys èxit– i no hi ha hagut moment de la història des del neolític, i així ho testimonien les rudimentàries formatgeres que exhibeix el Museu Arqueològic de Catalunya. D’aquestes realitats tan innegables com la rodonesa del planeta en dona testimoni l’exposició a l’Espai Ermengol-Museu de la Ciutat, 168.800 etiquetes!, que explora aquesta relació entre les cultures i el formatge a través de la formidable col·lecció reunida per Montserrat Noya i cedida després generosament a la Seu d’Urgell. Tyrosemiofilia s’anomena aquesta afició, però no s’alarmin, que només s’encomana entre amants de la deliciós manjar lacti. És clar que a milers es reuniran aquest cap de setmana a la ciutat, immersa en una nova fira de Sant Ermengol (amb la 31a edició de la trobada de formatges artesans, amb 50 productors participant-hi).
Però tornem a aquest fabulós i singular recorregut per “més de la meitat de la superfície terrestre” que ofereix la selecció realitzada per la comissària, Alícia Santamaria, d’entre els 318 àlbums cedits per la col·leccionista i que ara custodia l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell.
La passejada promet sorpreses geogràfiques: les etiquetes amb escriptura àrab o procedència de Sri Lanka o Filipines, a pesar que Àsia no té tradició de producció formatgera. Hi ha exemplars del Marroc o Kènia: “qui diria que en aquests països hi ha vaca frisona?, doncs és una manera de trencar estereotips”, reflexiona Santamaria. I n’hi ha del continent americà, de sud a nord, i de les antigues repúbliques soviètiques.
També hi ha les etiquetes que remeten a èpoques negres de la història. Ahí està, un formatge que ostenta la criminal esvàstica nazi. Va estar sobre la taula el debat ètic de si s’hauria d’exposar o no, recorda la directora de l’equipament, Anna López, i van considerar que era un interessant testimoni històric, com l’exemplar escrit en caràcters hebreus i, previsiblement, contemporani. El context geopolític actual, això sí, els ha fet rebutjar alguna etiqueta israeliana actual.
Per la mostra desfilen curiositats de tot tipus: no hi ha personatge històric (de Napoleó a Rembrandt o el mateix Rei Sol) que no il·lustri una marca; ni personatge de ficció, de l’Hèrcules mitològic al Tintín que acompanya les nostres infàncies. Algunes porten el segell inconfusible de dibuixants tan emblemàtiques i estimades a casa nostra com Pilarín Bayés. El Cadí és silueta ineludible en molts dels productes fets per aquí a prop, tot i que en algun cas ningú no diria que l’etiqueta es correspon amb un formatger de casa: què hi pinta una bailaora promocionant un article elaborat a la Seu? Probablement es fes de cara a l’exportació.
Secció especial té, per descomptat, la marca més versionada, i plagiada, al món, La vaca que ríe. “N’hi ha milers. Tant la van copiar que la mateixa empresa va crear un departament dedicat a controlar-ho”, puntualitza Noya al documental que acompanya l’exposició, una entrevista a la col·leccionista feta per l’editor i periodista Marcel·lí Pasqual.
Com va acabar aquest enorme fons en mans de l’Arxiu Comarcal? “Què hi havia de fer jo, vendre-m’ho a un antiquari o deixar-la a la filla i deixar que el gendre em maleeixi els ossos?”, es pregunta Noya humorísticament a l’audiovisual. Doncs no, havent estat visitant assídua de la fira de Sant Ermengol –“els formatgers ja quan em veien venir s’amagaven”, riu–, va pensar que la ciutat que l’acollia era el lloc ideal. “Vaig flipar, no m’ho podia creure, no entenia res”, admet la directora de l’Espai Ermengol, que va pensar a rebre la carta que Noya els va fer arribar per fer-los l’oferiment. Ràpidament es va adreçar a l’Arxiu, que va enviar Verònica Rapalino a veure in situ la col·lecció. Informats els polítics, tothom va estar d’acord que no era un tren per deixar escapar.
No només era un tresor, és que a banda els donava la feina de documentació i classificació molt ben feta, “un sistema propi de la col·leccionista, però tan encertat que l’estem reutilitzant nosaltres”, reconeix el director de l’Arxiu Comarcal, Júlio Quílez. Tenen grans projectes per a aquesta col·lecció, per tot el suc que se’n pot esprémer un cop informatitzades les dades: hi ha identificats 4.082 productors, distribuïts geogràficament, que aporten un gruix d’informació d’on els investigadors poden anar bevent. “Farem un mapa interactiu que permetrà capes i capes d’informació posterior”, hi afegeix. Informació útil per als amants del formatge, per als historiadors, per als especialistes en disseny gràfic, per realitzar estudis econòmics. En tot plegat els ajudarà la Intel·ligència Artificial, un projecte amb la Universitat de Barcelona (UB) que tot just comencen a posar en marxa, no obstant això.
La col·lecció no és ni de lluny un fons tancat, concorden tots els implicats, sinó que podrà anar-se nodrint, sense anar més lluny, amb les aportacions de tots els productors que desfilen per la fira alturgellenca. O potser, proposa Quílez, altres persones infectades per la tyrosemofília s’animaran a cedir els seus fons. Mantenir-la oberta és una manera de què continuï viva la tasca realitzada per la paciència de la col·leccionista, que durant anys no sols aprofitava qualsevol viatge (propi i de família, amics i saludats) per engreixar els seus àlbums, sinó que va mantenir una correspondència constant amb fàbriques d’arreu.
El dit a la nafra
La col·lecció ajuda a renovar, a ampliar, el discurs mateix de l’Espai Ermengol, a oferir-ne una altra mirada. També prem amb el dit sobre alguna nafra: què faríem sense la pagesia? “Volem que el públic surti d’aquí pensant també per què els elaboradors estan tancant: per la manca de relleu, per les dificultats en l’accés a la terra, per l’ofec a què els sotmet la burocràcia”, indica López, que insisteix a “deixar de romantitzar les zones rurals, a veure-les des de l’òptica de la ciutat”.
La visió estètica és una altra lectura que ofereix l’exposició. Santamaria ha volgut imprimir també la passió pel disseny en la mostra que ha comissariat: “En els últims anys s’ha perdut moltíssim el dibuix, hem anat cap al minimalisme i això ens parla, en definitiva, d’una pèrdua del gust pel detall, que és el que fa que la vida valgui la pena”, reflexiona. Això afecta tots els àmbits de la vida, considera, i aquesta és una altra reflexió a fer des de la contemplació d’unes etiquetes que desborden imaginació. “Mentre que actualment els dissenys tenen una marcada tendència a ser asèptics, pulcres, però, en definitiva, molt plans”.
