El Museu de la Moto dona gas
La 2 torna a emetre aquests dies Apocalipsis: La II Guerra Mundial. Per enèsima vegada, és cert. Però no sempre es pot combinar la capitulació del 6è exèrcit de Von Paulus a Stalingrad amb la visió d’una autèntica BMW R-75, la motocicleta amb sidecar reglamentària de la Werhmacht, tracció a les dues rodes i, atenció, 750 centímetres cúbics, que ocupa amb tota justícia un dels llocs preeminents del nou Museu de la Moto, a la segona planta de telecabina de Canillo i que va obrir les portes dissabte.
Notícia de les grosses, perquè l’equipament ha abandonat la ubicació original que ocupava des dels inicis, al semisoterrani adjacent a Sant Joan de Caselles, i s’ha traslladat en aquestes modernes instal·lacions, dotades amb un petit escenari i una pantalla gegant de paret. La superfície, 900 metres quadrats, és pràcticament la mateixa, i de fet la col·lecció s’ha clonat: s’exposen al telecabina les mateixes 121 màquines que fins al setembre s’exposaven a Sant Joan de Caselles. Però ha canviat la distribució, ara molt més intuïtiva, i les motos sembla que respiren millor, que no s’atropellen.
Al centre, en un lloc de privilegi, les estrelles de la col·lecció, començant per la BMW nazi, glups, i les dues peces més antigues de la casa: una Henry Capel britànica del 1896 i una Française Diamant del 1900. Dues autèntiques cafeteres, més semblants a una bicicleta que a una moto i que es movien a vapor. Abans de muntar la Française calia carregar el dipòsit amb deu litres d’aigua, escalfar-la amb carbó fins al punt d’ebullició i a córrer. No gaire lluny, per cert, perquè l’invent tenia una autonomia de mitja horeta.
En el capítol de les rareses, mereix capítol a part l’Skootamota francesa, fabricada el 1920 i antecedent directe tant dels nostres escúters com dels patinets elèctrics actuals. Perquè ens creiem molt espavilats i molt moderns però tot està inventat, com diu el cap de Cultura de Canillo, Francesc Oriol. La moto anglesa, de línies clàssiques, té naturalment apartat propi (BSA, Triumph, Norton, Royal Enfield) així com les espanyoles dels anys 60 i 70: atenció a la Montesa Impala, un mite, a la Bultaco Metralla i a l’Ossa Palillos, per no parlar de les bèsties més grans de la casa: l’Honda CX 500, la primera amb motor turbo de la història, i naturalment la reina absoluta de les dues rodes, Harley Davidson. Per duplicat: una Cafe Racer del 1980 i una Daytona de 1.340 centímetres cúbics del 1991. Un monstre.
Amb la modèstia habitual, però, ens quedarem amb la Lambretta del 1954, padrina de les nostres escúters; amb la Derbi Carrera Client 50, model amb què Ángel Nieto es va convertir en el rei dels pesos ploma de la velocitat, i les KTM amb què Cyril Despres es va endur dos dels seus cinc Dakars.