Tornem-hi amb el paper aquell del 1719: sí, home, el document atorgat el 16 de desembre d’aquell any a Solsona per Francisco Pío de Saboya Moura, marquès de Castelrodrigo i Capità General de Catalunya, uf, que autoritza els ramats andorrans a passar l’hivern a les pastures de Montbanc, Torroja, Bellpuig i Poblet. El va publicar l’any passat Andorra Aeterna -però no era inèdit: David Mas ja ho havia fet el 1994, al número 7 dels Quaderns d’Estudis Andorrans- i ha cridat l’atenció dels historiadors perquè s’hi cita amb nom i cognoms els 98 pastors i majorals que havien de conduir fins a les pastures d’allà baix els ramats de sis propietaris del país, sis: Pere Matheu Molas, Madalena Molas y Rossell, Juana Fiter y Rossell, Antonio Torras, Juan Guillermo Torres i Guillem Areny. En total, 16.503 xais.
Doncs diu Albert Pujal que no ens deixem enganyar per les aparences, que no tot el bestiar era d’aquests sis grans propietaris -tots emparentats d’una manera o altra amb la família Torres, per cert- sinó que també hi havia ramats molt més modestos. De fet, era l’habitual: “El que passa és que els petits ramaders ajuntaven les ramades per formar el que en deien una companyia ramadera, i els era més profitós delegar en els grans propietaris les gestions per contractar pastures: així obtenien millors condicions”. És una interpretació, és clar, però avalada per la immersió en la transhumància al nostre racó de món que Pujal (Història de tots els noms de casa d’Andorra) ha assajat a Història de les pastures d’hivern, de nou amb la col·laboració de Josefina Lladós.
Hi repassa la vida i miracles de les nostres pastures i dels nostres pastors, que des del segle XI -d’aquí daten les primeres cites documentals, a càrrec d’eclesiàstics de la Seu que manifesten en les seves deixes tenir bestiar de llana a Andorra- i fins finals del segle passat -Enric Ponsico, ramader d’Almacelles, encara va pujar el 1992 a pasturar a la Cabana Sorda un ramat de 5.000 ovelles- es van dedicar a anar amunt i avall amb el bestiar: a l’estiu peixava a les valls de Fontargent, Enclar i Setúria, i els mesos d’hivern baixaven cap a la plana d’Urgell, amb preferència per les pastures de Raimat i del Castell del Remei. Aquest tràfic secular d’ovelles -animal que era, sosté Pujal, la clau de volta de l’economia andorrana, “l’unica activitat ramadera que deixava uns revinguts, amb la cria destinada a l’exportació”- movia milers de caps: el 1719, ja ho hem vist, van ser 16.503, xifra que es va més que doblar l’any següent, amb 38.282 animals, màxim històric que no se seuperarà fins al segle XX: el nombre d’ovelles pujava el 1948 a 42.000.
En aquests moments ja s’ha produït el gir històric que va fer que després de vuit segles mirant cap a baix, els pastors locals posessin els ulls en les pastures franceses: el canvi es venia insinuant des de finals de segle XIX, i el cop de gràcia va ser, diu, la Nevada Grossa del Divendres de Cendra del 1944, que va deixar a la plana d’Urgell set pams de neu, set, i va matar de gana i de fred milers de caps que hi peixaven: “Per a molts ramaders andorrans va ser la ruïna”, diu. El cas és que en endavant les franceses van ser les pastures preferides: hi pujaven primer a peu; després, en tren a partir de l’Ospitalet, i finalment, en camió. La cosa va durar fins a mitjans anys 70, quan l’ovella -35.000 caps- va deixar de ser rendible. Encara hi ha ramats, és clar, com el d’Agustí Fité, el Roig de Canillo, que va morir ara fa dos anys mentre guardava les 2.500 ovelles del seu: “Però anava a pèrdues; el mantenia per romanticisme, i perquè s’ho podia permetre”.
Del pastor al drone
I si els 2.500 caps del Roig de Canillo li semblen al lector una bestiesa, resulta que són ben poca cosa si els comparem amb els 9.000 de Pere Matheu Moles el 1720: ell tot sol era el propietari de la quarta part de totes les ovelles que hi havia en aquells moments al país:, i continuava una tradició de grans propietaris que venia de lluny. Sabem que un Armany de Canillo tenia 2.000 animals al segle XIV: “Les ovelles sempre s’havien comptat per milers de caps; l’altre bestiar gros, es comptava per unitats: la diferència era abismal”. Tot aquest tràfic va deixar, és clar, una petja documental en forma de privilegis, peatges, caminatges, deixes testamentàries i altres drets, taxes i transaccions. I és en aquest oceà documental en què s’ha submergit Pujal i el que li ha permès comprovar l’especial i matiner interès dels Coprínceps a estimular la ramaderia del país: però no per una especial devoció cap al ramader local sinó perquè constituïa l’única riquesa del país i així s’asseguraven la qüestia, el delme i altres rendes.
L’autor, a més, ha trobat traça de la participació andorrana en la construcció i reparació de ponts -la palanca de Boixadera, el pont del Grau d’Oliana i el de Gualter- i ha documentat com els emprius andorrans es van disparar al segle XIV -a costa dels territoris veïns: Civís, Savignac, Siguer, Pimorent- per anar-se perdent, quina llàstima, als segles posteriors. Amb excepcions com la Solana (Canillo) i la vall de la Llosa (Encamp). Però no ens fem il·lusions: “Es tractava de drets d’empriu i de péixer; no eren nua propietat”. Tot això, ja s’ha dit, és avui història. Pujal encara va tenir temps a principis dels 90 de fer “com a observador” una última transhumància a peu, i va acompanyar un ramat entre Almacelles i Andorra, passant per Alcarràs, Os de Balaguer, el port d’Àger, Tremp. Boumort, port del Cantó i Cabús.
Quinze dies que li van donar per fer una aproximació psicològica a dues de les figures cabdals d’aquest relat: el pastor i el majoral. Del segon diu que és un ofici que recorda al del militar: “El bon majoral es condueix com un bon general, fa anar el ramat en ordre, i ho fa intervenint al mínim”; del pastor, que és un ofici a punt de desaparèixer: als andorrans els van succeir els pallaresos; en aquests, els andalusos, i els pocs que queden avui al Pirineu són principalment romanesos. La cosa és possible que s’acabi aquí. Però és que als grans països ramaders -Nova Zelanda, Austràlia i Argentina- el pastor vigila avui el bestiar des de l’avionera, “i he sentit a dir que ja estan estudiant com fer-ho amb drones”. Si el bon Pere Matheu aixequés el cap!