Què tenen en comú Richard Burton, Rosa Parks, Guy Laliberté, Kenneth Haring, Bach, Mahoma i Epicur? O Robin Hood, Merlí, la revolta dels remences, el marquès de Sadé i Galileu? Avicenna, Dalí, Lilo & Stich, Mapplethorpe i Elvis Presley?  Chomsky, Sant Tomàs d’Aquino, Frida Kahlo i Jean Paul Gaultier?

La veritat és que, així de patac, la tirallonga pot fer una mica de mal d’ulls. Però això és perquè vostè, lector, està acostumat a mirar amb les ulleres de la vora, les que li asseguren una perspectiva convencional de la història. I la veritat és també que amb aquestes ulleres que aporten seguretat a canvi de tranquil·litat –l’avantsala de la mediocritat, ja saben– potser arribarà a cap de secció, qui sap si director d’una empresa mitjaneta, a pagar el lloguer i amb sort una hipoteca, però que mai no jugarà a primera divisió.

Però no es desesperi, perquè hi ha una altra forma de veure el món, i és exactament la que proposa Miguel Huguet a Transgresión. Huguet!? Sí, home, aquella barreja d’emprenedor, visionari i bibliòfil que anys enrere es va treure de la màniga Andorra Aeterna, un invent que semblava cridat al fracàs però que es va replicar en una Cathalonia Aeterna, fins i tot en una Armenia Aeterna. Doncs ara hi torna però ja no amb el barret de bibliòfil, sinó amb el  d’assagista. S’hi va estrenar anys enrere amb Fundraising, mena de llibre d’autoajuda que pretenia ensenyar a l’emprenedor a buscar finançament per a projectes tan visionaris com els seus, i el que proposa a Transgresión, que així és com es diu la criatura, és el revers conceptual d’aquell manual per a startuppers: es tracta de demostrar que la transgressió del títol és el motor del món, i que només portant la contrària a les normes, convencions i conviccions establertes és com les societats avancen –i de passada, els individus que s’atreveixen a fer-ho s’acaben fent la barba d’or. Com a mínim, els més afortunats. 

Huguet es llança en aquesta aventura portentosa amb la fe i l’entusiasme que li van permetre tirar endavant l’ocurrència que era Andorra Aeterna. I és sota aquesta perspectiva que adquireix certa coherència el veïnatge del personal amb què arrencava l’article. Burton va obrir els ulls de l’home occidental a la nova sexualitat que avui s’ha convertit en paradigma, traduint en plena època victoriana el Kama Sutra. Parks va revolucionar les relacions socials als EUA amb el cèlebre gest de seure en un seient d’autobús reservat per a blancs. Robin Hood, podemita avant la lettre, va decidir que era més important seguir els dictats de la seva moral que no la llei que impedia robar (ni que fos als rics per repartir-ho entre els pobres). Lilo & Stich és ni més ni menys que la pel·lícula més transgressora de Disney (cosa que d’altra banda potser no era gaire difícil). I anar fent.

La transgressió és la força que mou l’univers i el transgressor és un heroi que ha de lluitar contra les forces conservadores inherents a una societat que per inèrcia prefereix lo malo conocido a lo bueno por conocer. Vet aquí un llibre curiós, entre naïf i visionari, com quan explora la tendència universal a la poligàmia, amb pintoresques aventures dignes de Cuarto Milenio –Egipte, Nazca i tota la pesca–. I si no els convencen els arguments diguem-ne filosòfics, potser ho faran els econòmics: transgredir, assegura Huguet, acaba sortint a compte. És un bon negoci. Haver començat per aquí.