Ho deia setmanes enrere i aquí mateix la ministra Gelabert: el Govern està disposat a a aprovar d’una vegada el nou Nomeclàtor perquè la situació actual genera “dubtes i incertesa”. Tants dubtes i tantes incerteses que pocs saben -o volen saber- que l’únic Nomenclàtor oficial i per tant vigent és avui el que es va aprovar i publicar el novembre del 2010, durant l’accident Bartumeu, per dir-ho amb l'expressió exacta de Montserrat Gil. És a dir, el que estableix com a grafies oficials Canòlic, Juverri i Aubinyà, en detriment de les tradicionals -Canòlich, Juberri, Auvinyà- defensades a capa i espasa pel Comú lauredià. És veritat que el mateix Bartumeu va rectificar immediatament i de forma no gaire honorable -perquè contradeia els criteris de la Comissió de Toponímia, l’òrgan consultiu en la matèria- i que va restituir les formes tradicionals, però també ho és que aquella decisió no es va arribar a publicar i que per tant no ha entrat mai en vigor. Detall aquest que quasi tothom ignora... començant per Ordenament Territorial, que el juny passat va publicar un nou mapa topogràfic -l’anterior datava dle 1989- on opta per les grafies (encara) no oficials: Canòlich, Juberri i Auvinyà. La llei de l’embut.

La cosa es va complicar una mica més encara quan la proposta que la Comissió va entregar el maig del 2014 al ministeri preveia -segur que ho recorden- la doble adscripció a Canillo i Encamp (C/E) de sis termes litigiosos de la zona de la Solana: Clot de Maià, el Maià, font dels Clots, camí de Port Dret, riu de Sant Josep i tartera del Goter. Encamp s’hi va avenir, però Canillo no -amb bons arguments a favor: tant el Nomenclàtor del 2010 com la Geografia i diccionari geogràfic de les Valls d’Andorra estableixen una sola adscripció, i és a Canillo- i va donar a entendre que recorreria el nou Nomenclàtor a la Batllia. Davant d’aquesta perspectiva, que amenaçava de paralitzar de nou la tramitació del text -el recurs de Sant Julià no es va resoldre definitivament fins al 2013: a favor del Govern, per cert-, l’executiu va optar llavors per la via salomònica: deixar la proposta al calaix. I aquí és on s’havia quedat fins que la ministra va manifestar la intenció de desenterrar el dossier.

No serà, és clar, fins després de les eleccions. El motiu és obvi: segons fonts coneixedores del cas, el text que Gelabert revisarà és exactament el mateix que el seu predecessor no va poder elevar al Consell de ministres: és a dir, amb la doble adscripció dels sis topònims de la Solana i amb les grafies lauredianes acadèmiques: Canòlich, Juberri i Auvinyà. Les primeres passaran previsiblement el tall, i sembla -sostenen les mateixes fonts- que la ministra està decidida a assumir el risc que Canillo judicilitzi el cas. En canvi, no hi ha dubte -perquè així ho va afirmar aquí mateix- que pel que fa a Canòlic i companyia seguirà la via d’Albert Esteve i tornarà a desautoritzar la Comissió, que d’altra banda no s’ha tornat a reunir des del maig del 2014 i que, sostenen els seus membres, “no pot emetre un informe que no estigui basat en criteris científics, i pel que fa a Canòlic, Juberri i Auvinyà, l’única grafia científicament defensable és aquesta”.

Un serial, ja ho veuen, que no té solució a la vista si es compleixen les previsions -és a dir, si el Govern admet la doble adscripció i Canillo recorre. Si el Nomenclàtor es torna a judicialitzar, ens esperen uns anyets més als llimbs, amb un text vigent, el del 2010, que tothom ignora en els aspectes crucials, i un de nou que no acaba de néixer. I tot plegat fa més d’un decenni que s’arrossega. Quin peís.