La trista història de Bonaventura Casal (1911-1945) la vam conèixer tres lustres enrere, quan Roser Porta i Jorge Cebrián la van treure a la llum en aquell volum fundacional que va ser Andorrans als camps de concentració nazis. Recordin que fins aleshores només coneixíem el nom d’un deportat andorrà, el canillenc Anton Vidal. Ells van exhumar dotze noms més, i des del curs passat –gràcies ara als alumnes de Batxillerat internacional de l’Andorrana– sabem que n’hi va haver un catorzè, Pedro Inglés. Però no és el mateix llegir-la que escoltar-la en la veu del seu fill, Jean Claude, a qui el mateix Casal es refereix a la línia final de l’única postal que va poder escriure a la seva esposa durant els seus dos anys llargs d captiveri: “Escriu tan com puguis. Escriu molt. Jo només puc escriure un cop al mes. Un petó afectuós amb tot el meu cor al petit i a tota a família”.

Està datada el 24 de gener del 1944. Han passat 81 anys, i el petit Jean Claude explicava avui davant de ca l’Aern, la casa familiar a la Margineda, el tràgic periple de Bonaventura: “Treballava a Besiers i de tant en tant venia a casa. En aquella ocasió un conegut francès li va demanar d’endur-se el seu fill, que no volia enrolar-se al Servei de Treball Obligatori. Van viatjar en tren fins a les Cabanes, i aquí van unir-se a un guia andorrà que els ajudaria a travessar la frontera. Van començar l’ascens, el guia es va avançar per coprovar que no hi havia perill, i quan va tornar els va dir que no, que no era segur i que aquella nit no podiren passar. Tot el grup va tornar a les Cabanes, i va ser aquí on els van capturar els alemanys. Tots... excepte el guia, l’únic que se’n va lliurar”.

Era el 28 de març del 1943, i a partir d’aquí, tots son hipòtesis: va ser internat a la presó, no se sap si a Foix o a Tolosa; el gener del 1944 el trobem al camp de triatge de Compiègne, i d’aquí és destinat a Buchenwald, on ingressa aquell mateix mes i es converteix en el presoner número 40.493. Hi va exercir oficialment com a jardiner, va sobreviure un any i mig més a l’infern del camp, va viure l’alliberament, va ingressar a l’hospital de Landsut (Baviera), per recuperar forces i ser repatriat a França, però hi va acabar morint de diftèria, el 10 de juny del 1945. Va ser enterrat al cementiri local, i cinc anys després el cos va ser exhumat i enterrat novament però ara amb tots els honors a Besiers, en una cerimònia que va ser coberta per la prmesa local i on el cotxe f´nuebre és arrossegat per un grup d’exdeportats ataviats amb l’ignominiós pijama a ratlles.

Aquesta història havia quedat enterrada sota vuit decennis d’oblit, va ser finalment exhumada el 2009 per Porta i Cebrián, i avui culmina aquest tardà però feliç exercici de memòria i de dignitat col·lectiva amb la Stolpersteine que el mateix Jean Claude, acompanyat dels nets, besnets i rebesnet de Bonaventura ha plantat just davant de ca l’Aern. Ha estat un acte senzill i emotiu i Jean Claude ha tingut també un pensament per als deportats que van desaparèixer sense deixar rastre, ni tan sols una tomba on els seus familiars els poguessin plorar. Destí funest que van patir el 40% d’ells. Cristina, en nom de la família –i ens atreviríem a dir que de tots nosaltres– li va donar justament les gràcies “per haver compartit una part tan important de la nostra història, perquè forma part del nostre passat i ens ajuda a entendre qui som i perquè cal transmetre-la a les noves generacions i tenir-la ben present mentre hi continuï havent gueres”.

La Stolpersteine –literalment, pedra per ensopegar-hi– és, recordin, un cub de ciment coronat per una llàmina de llauna amb el nom, l’any de naixement, la data de l’internament al camp, i la notícia de si en va sortir abm vida o no. El projecte, impulsat per l’activista alemany Gunter Demnig, ha plantat 120.000 per una trentena de països de tot Europa. Les set primeres en honor dels deportats andorrans, a iniciativa de Velles Cases, es van col·locar dimecres passat; la d’ahir era la vuitena, i en pròximes campanyes seguiran les sis que falten. Però no ens equivoquem: la Stolpersteine és molt més que una pedra. És, en paraules del president de Velles Cases, Robert Lizarte, un acte d’homenatge, de reparació i de justícia i que compleix el deure de recordar la memòria dels nostres deportats i el de donar veu als que van ser silenciats. De tornar-los la identitat que els van intentar arrabassar quan els van reduir a un número.

“Escriu tan sovint com puguis. Escriu molt. Un petó amb tot el meu cor al petit i a tota la família”.