La Quimeta era filla d'Asnurri i tenia quinze anys, quinze, quan el pare la va col·locar de minyona a l'hostal Madriu de les Escaldes, amb un últim consell: "Sirga de valent, filla, i estalvia tots els quartos que guanyis". La mare, menys pràctica o potser més empàtica, va apel·lar a la genètica: "Les dones d'Asnurri som valentes, no ens deixem atemorir fàcilment".   I no ens descuidem l'article, perquè som a principis dels anys 50 i encara se'n deia així: les Escaldes. El Madriu era un dels millors hotels de la parròquia, aleshores encara quart, amb calefacció central i aigües termals. I s'hi hostatjaven sobretot turistes francesos, perquè encara faltaven anys per al boom espanyol. De tant en tant s'hi arribaven també clients com l'Anselm, viatjant de teixits de Sabadell, amb el seu assortiment de betes i fils per a les botigues que començaven a proliferar a Carlemany. I a còpia de coincidir amb aquella minyona més aviat orca, se'n va acabar enamorant. Per guanyar-se-la primer  li va regalar caramels, després bombons i finalment botons de nacre. Fins que es va decidir a convidar-la al  ball de festa major. La Quimeta va dir que sí. Però l'endemà, quan la creia guanyada, la Quimeta havia desaparegut. Només li havia deixat una lacònica nota al tovalló de l'esmorzar: "La mare malalta. Fins aviat".

L'Anselm va trigar un any a fer el pas d'anar a Asnurri a buscar-la. Amb una única indicació: la Quimeta era la noia de cal Vaquer. I sí, la va trobar, i com si l'estigués esperant. El futur d'aquella parella que va unir l'hostal Madriu de les Escaldes es va escriure al barri de San Telmo de Buenos Aires, cap on van salpar el 20 de juliol del 1957 a bord del Begoña: hi anaven amb l'encàrrec d'obrir-hi un comerç de teixit per compte de la casa de Sabadell que l'havia enviat a l'Andorra del primeríssim boom.

Disculpin que el preàmbul i l'espòiler –els prometo que serà l'únic– però la ingènua, humil història de la Quimeta i de l'Anselm encarna el millor de Ametlles torrades, el volum amb què Pilar Burgués (Escaldes, 1958) torna a l'autoficció set anys després de Vacances de xics. Una vintena de relats inicialment publicats en aquest diari entre el 2022 i el 2025, il·lustrats per Berta Oromí Bach i recollits per Editorial Andorra. El millor és aquesta hibridació del record personal i intransferible, l'olor, el gust i els sons d'aquella Andorra i d'aquell Matarranya dels primers 60 amb unes lleus pinzellades de ficció. És igual si l'Anselm i la Quimeta van existir en la realitat i tal com l'autora els evoca. Podrien haver existit, i és molt probable que històries molt similars tinguessin lloc en el xup-xup del primer boom turístic.

Burgués torna al terreny conegut, que és el microrelat, i al paradís particular, aquella infància lliure encara de la diabetis que de seguida la va torturar, que no l'ha deixat mai més en la vida adulta i que va intentar exorcitzar a Flaixos de llum blanca. Una literatura obertament terapèutica: Flaixos, diu, va ser una catarsi, però una vegada verbalitzat aquell patiment, "necessitava allunyar-me dels records que em feien reviure les experiències de la malaltia i de les seqüeles que m'han limitat el moviment i les expectatives: no vaig trobar lloc més adient per fugir que la calma idealitzada de la infantesa".

Ho va fer a Vacances de xics i ara hi torna amb Ametlles torrades, fruit, diu, lligat des de sempre als "moments més dolços i estimulants de la meva vida": aquells estius eterns a la Torre del Compte. La novetat d'aquesta tercera entrega és que a la personal recerca del temps perdut –"L'única pàtria possible d'un home decent és la infància": ho hem dit en altres ocasions, però poques tan oportuna com aquesta– hi afegeix episodis de ficció estricta –El diari de la Sílvia, Amics, La Karina, el Bisbal i la Rosalia. El cert és que hi ha una acusada diferència entre aquests relats de pura ficció i l'autoficció de peces com El Tiburón, L'armari de la xocolata, La princesa pirata i Coses bones de Barcelona. A favor d'aquestes últimes, és clar. Menció a part mereixen les esporàdiques incursions mèdiques, on la malaltia reclama protagonisme i Burgués se'l concedeix per la via de l'humor negre (Viatge a la Vall dels Reis) i de la reminiscència  de divan (L'helicòpter groc). I no es perdin, en fi, Un desig, el poema-confessió que clausura el volum. Siguin previsors i tinguin el mocador a l'abast.

Ametlles torrades consolida l'autora com la nostra més conspícua i personal memorialista. Comparteix gènere i posella amb Xarnego, on Txema Díaz-Torrent se submergia en una aventura similar –tornar al país de la infància– i amb Les oliveres i altres paisatges perduts, el primer poemari d'Eva Arasa, una altra exploració dels paisatges i de les olors d'antany. Si hi hem de buscar una pega, seria sens dubte el color esvaït de les il·lustracions de Berta Oromí, que no fan honor a l'original. Una llàstima. La presentació, el 16 d'abril a la biblioteca d'Escaldes.